Presoners de vells tòpics

Seguir presentant l'Òmnium de Cuixart com una criatura de la burgesia catalana és una bajanada

Una de les diguem-ne notícies d’aquests últims dies ha estat la decisió del líder de Ciutadans, Albert Rivera, de donar-se de baixa de la UGT en protesta per la presència activa d’aquesta central sindical, i també de Comissions Obreres, en la manifestació del diumenge 15 d’abril per la llibertat dels presos polítics. El gest del dirigent taronja ha estat objecte de comentaris –molts d’ells, sarcàstics– a les xarxes socials; però jo crec que la seva reacció, com la d’una pila de mitjans i opinadors espanyolistes indignats davant del posicionament dels sindicats, és una prova addicional de com el procés català de la segona dècada del segle XXI està essent analitzat amb eines del segle XX, o fins i tot del XIX.

El fet mateix que, als seus 22 anys i tot just incorporat als serveis jurídics de La Caixa la tardor del 2002, Rivera s’afiliés a la UGT demostra de manera fefaent que, al nostre temps, els sindicats no representen el mateix que fa cent o cinquanta anys. Perquè si, segons acaba d’explicar l’interessat, va mantenir l’afiliació des d’aleshores fins a la setmana passada, això significa que Rivera seguia sent un ugetista al corrent de la seva quota durant els tres anys llargs (2003-2006) en què va militar a les Noves Generacions del PP català. No, no crec que ni Francisco Largo Caballero, ni Rodolfo Llopis, ni Nicolás Redondo pare –per citar alguns ugetistes històrics– haguessin considerat compatibles les dues adscripcions.

Però passem de l’anècdota a la categoria. Si resulta evident que –ni que fos només per imperatiu dels canvis socioeconòmics i tecnològics– els sindicats ja no estan formats principalment per combatius i ideologitzats proletaris de fàbrica, sinó que acullen assalariats de tota mena, moltíssims membres de les classes mitjanes i fins i tot votants i militants de partits de dretes, ¿per què, en canvi, s’haurien de mantenir incommoviblement fidels a les filiacions identitàries que hom els atribuïa fa un segle?

Es podia i es pot tenir doble militància al PSC o a Cs i a la UGT, a Iniciativa/comuns i CCOO, però no si el carnet de partit és d’ERC o del PDECat?

Ja saben a què em refereixo. Al voltant del 1900, la consigna era que “los obreros no tienen patria”; i, a Catalunya, es donava per descomptat que, “en caso de tenerla, sería la patria española”. Les grans onades immigratòries de les set dècades següents van enfortir aquest esquema. Un esquema que, curiosament, compartien les autoritats franquistes (convençudes que l’arribada massiva de treballadors provinents de la resta de l’Estat era la millor manera de diluir el sentiment diferencial català) i aquells responsables de la Federació Catalana del PSOE que, el 1976-77, consideraven els obrers d’origen forà com a “seus”; o el Federico Jiménez Losantos que, el 1979-80, intrigava per muntar un projecte polític espanyolista de caràcter “inmigrante y castellano” que mobilitzés el tòpic cinturó obrer barceloní contra “el nacionalismo tronado de Pujol”. L’equació, en tot cas, seguia sent la mateixa: nacionalisme català = dreta = burgesia; espanyolisme = progressisme = classe obrera.

I bé, han passat quaranta anys més. I, sobretot en aquests últims cinc o sis, s’ha fet ben palès que els noms individuals més rellevants i les plataformes més conspícues de l’elit socioeconòmica catalana (des del Foment fins a l’Ecuestre) han trencat sorollosament amb el nacionalisme esdevingut independentista i no perden ocasió de combatre’l. Seguir presentant, per exemple, l’Òmnium de Jordi Cuixart com una criatura de les grans famílies de la burgesia catalana, com si fóssim al 1961, és una bajanada que hauria de fer avergonyir els que la propaguen.

D’altra banda, la immigració espanyola a gran escala pràcticament va cessar a Catalunya amb la primera crisi del petroli, el 1973. I, a diferència del que succeeix al País Basc amb l’existència de dos poderosos sindicats nacionalistes (ELA i LAB), aquí els intents de vertebrar un sindicalisme nacional no han tingut gaire èxit, de manera que desenes de milers d’assalariats de vot i/o militància sobiranista són afiliats, quadres i fins i tot alts dirigents, avui o ahir, tant de Comissions Obreres com de la UGT (en el cas d’aquesta última, només cal pensar en Neus Munté o Camil Ros). Això constitueix alguna heretgia? Es podia i es pot tenir doble militància al PSC o a Cs i a la UGT, a Iniciativa/comuns i CCOO, però no si el carnet de partit és d’ERC o del PDECat?

Ho expressaré d’una altra manera. Un premi Nobel peruà pot alliçonar repetidament els catalans sobre els immensos perills i les nefastes conseqüències de separar-se d’Espanya. Un ex primer ministre de la República Francesa pot ser alcaldable per Barcelona a fi de salvar-nos del “separatisme”. I un treballador o una treballadora de pares o avis nascuts a Andalusia, la Manxa o Extremadura ¿no té dret a ser independentista i manifestar-se com a tal al Paral·lel, l’altre diumenge, al costat d’uns companys seus de sindicat? ¿Ni tan sols pot mobilitzar-se per la llibertat dels presos polítics i contra una involució democràtica que, si qualla, farà impossible qualsevol protesta laboral al carrer?

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF