El crim que inspirà Hitler

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Al llarg de les properes setmanes -la data convencionalment adoptada és el 24 d’abril- es commemorarà en molts indrets del món el centenari de l’inici del primer genocidi del segle XX, el perpetrat per l’Imperi Otomà contra el poble armeni entre 1915 i 1918.

Així com l’antisemitisme té una antiguitat mil·lenària, és més difícil explicar la fòbia turca contra els armenis, una comunitat considerada fins a la segona meitat del segle XIX el poble lleial per excel·lència dins del mosaic otomà. Sense espai per a anàlisis complexes, limitem-nos a dir que la crisi final d’aquell imperi, a partir de 1878, provocà en les seves classes dirigents un complex obsidional -de fortalesa assetjada- i una recerca malaltissa d’enemics interiors conxorxats amb els enemics exteriors (Rússia, Àustria, la Gran Bretanya...).

Les minories cristianes de l’imperi, tolerades en un estatus d’inferioritat legal ( dhimmi ), eren naturalment sospitoses, i, entre elles, l’armènia reunia un seguit de característiques que li resultarien fatals: constituïa una elit econòmica; tenia, gràcies a la seva diàspora, una dimensió internacional que la feia semblar temible; però, en canvi, no posseïa fora de l’imperi un estat sobirà ni que fos petit (una Grècia, una Sèrbia, una Bulgària) que pogués protegir-la.

Una vegada erigits els armenis en els enemics interns per definició, destruir-los era una mesura d’autodefensa. Entre 1894 i 1897 les anomenades matances hamidianes (per Abdul Hamid II, el Sultà Roig... de sang) van comportar més de 200.000 morts. Simultàniament, sorgia entre els quadres joves de l’exèrcit i de l’estat otomans un moviment nacionalista-musulmà resolt a salvar l’imperi amb mètodes conspiratius i totalitaris. El seu nom era Comitè Unió i Progrés (CUP), però Occident el conegué com els Joves Turcs. Arribats al poder gràcies a un putsch el 1908, hi van instaurar una veritable dictadura de partit únic des del gener de 1913.

El seu programa el resumí bé un dels màxims dirigents civils del CUP, el metge Mehmet Nazim: “Les pretensions de les diverses nacionalitats ens avorreixen sobiranament. Les aspiracions lingüístiques, històriques, ètniques ens horripilen. Cal que unes i altres desapareguin. Sobre el nostre sòl només pot haver-hi una nació, la nació otomana, i una sola llengua, la llengua turca. L’imperi ha de ser turquitzat per la força de les armes”. L’entrada en la Gran Guerra, el novembre de 1914, oferí al règim jove-turc o unionista l’oportunitat de precipitar l’aplicació d’aquell programa i de procedir a l’homogeneïtzació ètnica d’una Anatòlia vista cada cop més com el reducte de la nació.

Els negacionistes i els minimitzadors del genocidi armeni tendeixen a descriure el que passà des de l’abril de 1915 com una seqüència caòtica de violències intercomunitàries d’iniciativa més aviat local, agreujades per les convulsions de la guerra de masses en una regió de natural feréstec.

La realitat és una altra, i prefigura extraordinàriament l’Holocaust jueu: hi hagué una conferència de Wannsee, una decisió formal d’executar l’extermini, presa al comitè central del CUP a Istanbul a finals de març; hi hagué unes SS executores, les milícies polítiques de la Teskilat-i-Mahsusa (Organització Especial), lleials al ministre de la Guerra i número u del règim, Ismail Enver; el segon membre del triumvirat unionista, el ministre de l’Interior Mehmet Talat, advertia a mitjan juliol als governadors provincials -implicats en la matança com tota l’administració- que “l’objetiu de les deportacions és la solució final de la qüestió armènia”, i en un altre moment afegia, a propòsit dels armenis: “El lloc d’exili dels pertorbadors d’aquesta mena és el no-res”.

Com en el cas de la Shoah, hi hagué inicialment un genocidi per bales, amb escorxadors com Bogazliyan, una mena de Babi Yar. Hi hagué marxes de la mort fins al desert sirià, i camps d’extermini com Deir-es-Zor, digne precedent d’Auschwitz. I, a manca de cambres de gas, els botxins practicaren el mètode de ruixar les víctimes amb petroli i cremar-les vives. El balanç? 1,3 milions d’homes, dones i nens morts, al voltant del 65% de la comunitat armènia otomana. A més -com els gitanos i els gais en mans dels nazis-, 200.000 grecs del sud del mar Negre i 200.000 assiriocaldeus també cristians foren igualment assassinats.

Premonitòriament, un alt conseller militar alemany de l’exèrcit turc durant la Gran Guerra va escriure: “L’armeni és, com el jueu, un paràsit desarrelat que xucla el moll de l’os del país que l’ha acollit”. Els nazis també van apreciar l’analogia i, el 1931, Hitler tenia clar quin era el model a seguir: “Tenim la intenció d’introduir una gran política de desplaçament de poblacions. Recordi’s de l’extermini dels armenis”.

Era lògic, perquè aquell crim contra la humanitat restava impune. La Turquia republicana de Kemal -ell mateix, antic membre del CUP- convertí els criminals de 1915-1918 (Enver, Talat, el doctor Nazim...) en herois patriòtics, la comunitat internacional no va fer res i l’actual règim autoritari d’Erdogan considera delicte esmentar el genocidi armeni.

Per això és tan necessari parlar-ne.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF