El ‘punching ball’

Catalunya és l’ase dels cops del debat públic espanyol a partir de la segona meitat del Vuit-cents

Al llarg dels darrers anys, el rebuig granític, inamovible, de l’establishment espanyol a l’aspiració d’una gran part de la societat catalana a exercir el dret d’autodeterminació ha suscitat especulacions sobre quina és la raó principal d’aquella actitud. ¿Per què els poders –formals i informals– de l’Estat no poden sofrir ni la simple hipòtesi de “perdre” Catalunya? ¿Perquè, sense la contribució fiscal catalana, els comptes públics estatals estarien condemnats al dèficit perpetu o a la retallada severa del sistema de benestar? ¿Perquè, si li restaven la potència productiva i exportadora de Catalunya, Espanya recularia molts llocs en el rànquing econòmic internacional? ¿Per una qüestió d’honor calderonià, perquè la independència de Catalunya és vista com una dolorosa i humiliant amputació...?

Cadascun d’aquests factors deu tenir el seu pes. Però, a parer meu, la raó principal és una altra, i és de tipus diguem-ne cultural: si no poguessin parlar de Catalunya, el debat i la brega político-periodística espanyols es quedarien sense el seu tema fonamental. Perquè –deixin-m’ho dir amb una certa solemnitat–, des de fa cent cinquanta anys, sempre que ha regit a Madrid un sistema parlamentari, Catalunya ha estat el 'punching ball' (la ‘pilota de cops’) de la política espanyola.

A hores d'ara, això és d’una evidència escandalosa. Tota la disputa entre el Partit Popular i Ciutadans per l’hegemonia de la dreta hispana es dirimeix exclusivament al voltant de la carpeta catalana: competeixen sobre com de dura i de perllongada hauria de ser una nova aplicació de l’article 155, rivalitzen per quants decibels assoleix l’acusació de colpistes adreçada als líders del Procés, competeixen per fins on s’ha de fer arribar la grotesca campanya preventiva contra els “indults” d’uns presos polítics que encara no han estat ni jutjats, polemitzen sobre quin és el grau de traïdoria d’un Pedro Sánchez ostatge dels separatistes...

És lògic que una casta político-periodística-funcionarial que acumula sis o set generacions explotant el ric filó català no el vulgui perdre

La inquietant emergència de Vox és, així mateix, indissociable del tema català. Si, després d’uns anys de vegetar en la marginalitat, els de Santiago Abascal van poder omplir Vistalegre de simpatitzants excitats i s’enfilen en les enquestes no és per l’assumpte de la immigració –que estava plantejat en els mateixos termes el 2013–, ni per l'oposició a l’avortament o al matrimoni homosexual, sinó per reacció irada al 'desafío secesionista'. En fi, l’actual campanya electoral andalusa il·lustra fins al paroxisme com la croada contra el sobiranisme català ha colonitzat fins i tot l’agenda política d’un territori on no falten problemes específics sobre els quals discutir. En els mítings meridionals dels Rivera i Casado, els temes estel·lars no són l’atur o l’educació, sinó “los que escupen a España”, el president Torra –a qui dirigeixen insults– o els “privilegis” dels presos de Lledoners.

Tal vegada algú de bona fe pot creure que aquests són danys col·laterals provocats pel Procés: si l’aspiració catalana a la independència és la crisi més greu del sistema espanyol des del 1978, resulta lògic que impregni tota polèmica política, a Madrid, a Cadis o a Almeria. Però no, perquè el fenomen és anterior en més d’un segle a l’eclosió sobiranista del 2012. Catalunya, les reals o preteses aspiracions dels catalans, ja fos a l’hegemonia o a la separació, constitueix l’ase dels cops del debat públic espanyol a partir de la segona meitat del Vuit-cents.

L’antologia seria interminable, des del discurs parlamentari de Joan Prim el 1851 (“Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos, o son nuestros esclavos?”), passant per la indignació d’un periòdic madrileny davant l’abundància de federalistes catalans en el poder estatal la primavera de 1873 (“¡España parece un país gobernado por Cataluña!”), sense oblidar la 'ley de jurisdicciones' del 1906, o el 'real decreto ley para la represión del separatismo' del 1923, o l’hostilitat contra l’operació Roca de 1986, o aquella memorable portada del diari 'Abc' del 1993 destinada a desestabilitzar el govern de Felipe González (“Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”).

Aquells que, per raons professionals, hem dedicat moltes hores a repassar la col·lecció del 'Diario de Sesiones' del Congreso de los Diputados des de finals del segle XIX fins al 1936, sabem que els grans debats parlamentaris, les discussions més enceses, tenien sempre com a nucli el “problema catalán”, ja fos a propòsit de les Bases de Manresa, de l’estrena de la Lliga, de Solidaritat Catalana, de la campanya autonomista de 1918, del debat estatutari de 1932... Aquest era el catalitzador de les posicions d’uns i altres, el tema de lluïment dels grans tenors polítics, es diguessin Moret o Maura, Canalejas o Lerroux, Alcalá-Zamora o Azaña.

Hem de ser comprensius, doncs. És lògic que una casta político-periodística-funcionarial que acumula sis o set generacions explotant el ric filó català no el vulgui perdre. Perquè, ¿vostès s’imaginen una legislatura sencera amb els Casado, Rivera, Sánchez i companyia debatent només sobre fiscalitat, Unió Europea, polítiques socials, transició energètica..., sense poder parlar de Catalunya? Només de pensar-hi se’ls deuen posar els pèls de punta.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF