No tot s'hi val

El passat dia 12, a Francesc Granell se li’n va anar la mà

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Tant la defensa com la crítica de l’independentisme en l’àmbit de l’opinió publicada són activitats igualment legítimes que haurien de tenir sempre un mínim de rigor argumentatiu, de veracitat en les dades que s’invoquen i de coneixement del terreny en què cada opinador –del signe que sigui– decideix endinsar-se. Això, desgraciadament, no passa sempre. I si, en la jungla de les xarxes socials, la falsedat, la desqualificació gratuïta o l’exabrupte ja passen quasi desapercebudes de tan abundants, en les pàgines de la premsa de paper més seriosa crec que encara han de ser denunciades amb vigor, si no és que es vol enfonsar l’articulisme en un descrèdit irremissible.

Entre els columnistes barcelonins hostils a la independència, el senyor Francesc Granell i Trias no és el més agressiu, però sí un dels més repetitius, previsibles i fatigosos de llegir. El passat dia 12, tanmateix, se li’n va anar la mà i, amb l’afany de desqualificar una altra iniciativa independentista –la d’il·luminar 131 cims de Montserrat en l’aniversari de l’1 d’Octubre–, va perpetrar un article patètic titulat "Els presidents de la Generalitat".

La –deixin-me ser generós– tesi de l’article és que no hi ha hagut mai 131 presidents de la Generalitat, que Jordi Pujol s’autoproclamà 126è president de la institució per la cara –val a dir que això no impedí a Granell ser-ne director general...– i que tot plegat forma part d’unes “reinvencions de la nostra història” que, “després de la publicació del llibre Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents (1359-2003)”, ens ha conduït “a afirmacions tan curioses com que Cervantes o Santa Teresa eren catalans”.

Ja només li falta dir que els governadors civils franquistes també eren, en certa manera, presidents de la Generalitat

Anem a pams. L’obra esmentada en el paràgraf anterior, coeditada per la Generalitat i Enciclopèdia Catalana el 2003, és un treball d’impecable factura acadèmica dirigit pel catedràtic de la UAB Josep Maria Solé i Sabaté, redactat per investigadors del CSIC, per l’aleshores director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i per prestigiosos professors de les universitats catalanes com ara Eva Serra, Antoni Simón, Josep Maria Torras Ribé, Josep Termes o Pere Gabriel. Ni ells ni els textos que van escriure no tenen res a veure amb aquells pseudohistoriadors, aliens a l’acadèmia, segons els quals Colom, Cervantes, Teresa de Jesús o l’autor de La Celestina eren catalans. Establir un vincle entre l’obra dels primers i les dèries dels segons representa, si Granell no s’ha mirat l’obra que desqualifica, un cas d’indigència intel·lectual espectacular; si se l’ha mirada, aleshores és un exemple de misèria moral gravíssim. Mai no hauria esperat veure cap de les dues coses impresa a les pàgines de La Vanguardia.

El senyor Granell “descobreix” que la Generalitat medieval “era un simple organisme de control tributari”, i dona a entendre que no va passar d’aquí fins a l’abolició a mans de Felip V. Esclar: per això, perquè era tan poqueta cosa, va poder erigir al segle XV un espectacular palau gòtic al cor de Barcelona. I per això mateix, el 1640, el seu president Pau Claris proclamà la República Catalana i després l’annexió a França; són les típiques coses que han fet sempre les agències tributàries arreu del món...

Francesc Granell sosté que ni Berenguer de Cruïlles al segle XIV, ni Lluís Desplà al XVI, ni Pau Claris al XVII, ni Manuel de Copons al XVIII van ser presidents de la Generalitat, perquè aquesta, “com a autèntica institució d’autogovern”, només va néixer el 1931. En canvi, assegura que sí que ho foren el coronel Francisco Jiménez Arenas (ell el rebateja “Jiménez Arias”) –que ocupà el despatx durant tres mesos arran del Sis d’Octubre–, Joan Pich i Pon –nomenat a dit per Madrid el 1935– o fins i tot Mariano Rajoy “durant l’aplicació del 155”. És una teoria espaterrant que deu tenir molt d’èxit entre els seus amics de Societat Civil Catalana, però que cap historiador conegut no ha defensat mai. Ja només li falta dir que els governadors civils franquistes també eren, en certa manera, presidents de la Generalitat...

No pas perquè ho entengui el senyor Granell –la ignorància barrejada amb la mala fe és incurable–, sinó a la intenció dels lectors, aclariré una cosa: el que neix el 1931 és la Generalitat moderna, una estructura político-administrativa del segle XX, però indissociable de la Generalitat històrica pel nom mateix, per la seu física, per la legitimitat que les vincula. Tampoc els papes de Roma del segle II, perseguits i martiritzats, o els del Renaixement, sobirans temporals, actors polítics i àdhuc guerrers, tenien gaire en comú amb Joan XXIII o Pau VI, però a ningú se li acut dir que el pontificat catòlic va néixer el 1870 o el 1929, i ningú no qüestiona que l’actual papa Francesc sigui el 265è successor de sant Pere.

Disculpin-me que, en dies tan convulsos, m’ocupi d’un tema menor. Però crec que desemmascarar les falsedats de l’unionisme també és un combat necessari.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF