LA LLAMBREGADA

El canvi d’hora i la Constitució

Tornem-hi amb la llei. El canvi d’hora ho és. Una llei que algú va decidir un dia i, com que és llei, l’hem de complir. I punt. Incomprensible? Molt. I encara més en un lloc on tenim un fus horari que no ens correspon. O sigui, la llei, la sagrada llei, ens fa tenir un ritme biològic que no ens correspon. Gloriós! Visca la salut dels ciutadans! Però, com que és llei, l’hem complert tota la vida. Sense piular. I la seguim complint. Algú ho va decidir un dia i així ha de ser. Esclar, és que les lleis són sagrades i inamovibles i, per tant, durant molts anys pocs s’han plantejat que les lleis només són paraules escrites per éssers humans i que, per tant, un altre ésser humà pot canviar-les si són injustes. O innecessàries. O il·lògiques. L’antic règim (concepte) ha fet i fa lleis. I un cop hi són, allà queden. Ah, que vostè les vol canviar? Sí home, cap problema. Faci-ho. Ah, que la llei té mecanismes que no permeten canviar el que no li convé a l’antic règim que canviï? Doncs no passa res, canviï el mecanisme que impedeix canviar la llei. I així fins a l’absurd.

El món canvia i cada cop és més difícil tapar segons quins debats, segons quins canvis. I és més fàcil escampar el convenciment que podem modificar lleis decidides per éssers humans que són això, humans, i no sagrats. Sí, potser l’eina que tenim és una cullereta. Però moltes culleretes, milers, milions de culleretes gratant a la vegada les granítiques lleis immortals poden fer caure murs. Els seus murs. Els que construeixen ells, no nosaltres. Només cal no deixar de gratar. Qui abandona perd. Qui persisteix guanya.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF