15/06/2019

El pànic de Colau

3 min

La decisió de Colau passarà a la petita i convulsa història de la dècada independentista. Els comuns han entès la tria a l’Ajuntament de Barcelona com si fossin davant d’un referèndum d’independència. Com si se’ls demanés votar sí o no a la independència, quan en realitat l’elecció era sí o no al dret a decidir. Han fet, doncs, un gran pas enrere en la seva defensa del sobiranisme, de tots els sobiranismes. I amb aquesta renúncia han trencat la seva equidistància entre independentisme i espanyolisme. Colau ha sentit el pànic de veure’s enquadrada i arrossegada dins la Catalunya independentista. No ha sentit el pànic de veure’s enquadrada i arrossegada dins l’espanyolisme. Li ha fallat el convenciment ideològic i ha preferit la seguretat d’un discurs progressista sense riscos col·laterals, que deixa per tant aparcat -definitivament aparcat?- el dret a decidir. Però realment, en el context que estem vivint, amb presos polítics, ¿es pot separar el progressisme del dret a decidir? Anant a l’essència, ha preferit la seguretat dels vots de Valls que la defensa activa de Jordi Cuixart i tot el que representa. Colau se seguirà sentint solidària amb els presos, esclar, però ja sense un compromís real, sense cap risc polític. Marcant distàncies. Xiulant i somrient. Què passarà quan hi hagi la sentència sobre els presos polítics? Quin posicionament tindrà el govern municipal de comuns i el PSC?

Alguna cosa s’ha trencat en la connexió de Colau amb el gruix de la societat catalana. No sé fins a quin punt els comuns en són conscients. No sé si entenen el rebuig profund que provoca en tanta gent, inclosos molts votants seus, el fet d’acceptar els vots de Valls i de minimitzar la defensa dels drets i llibertats amenaçats. Més aviat penso que prefereixen ignorar-ho, tot això, i que s’han instal·lat en un autoengany poc sofisticat. El discurs per raonar l’elecció PSC (i acceptar l’ajut enverinat de Valls) ha sigut molt simple: per tirar endavant el nostre programa necessitem tenir l’alcaldia, l’Ada ha de ser alcaldessa sí o sí. ¿On queda la filosofia de la participació ciutadana, de la cocreació, de l’empoderament de la gent, del refús a entendre el servei públic només com a exercici del poder, de la negativa a veure el poder com una realitat piramidal?El viatge des del 15-M fins a veure el govern de Barcelona com la conquesta del despatx presidencial és fulgurant i sorprenent. De cop, i en aparença convençuts, s’han carregat la màgia de ser i fer una política diferent. I tot pel vertigen sobiranista...

Maragall no demanava a Colau que es fes independentista. En canvi, governant amb el PSC gràcies als vots de Valls, Colau, ho vulgui o no, renuncia en la pràctica al dret a decidir, i per descomptat ajuda a frenar la independència. Per mitjà del gest de Valls, es converteix en una figura que impedeix que hi hagi per primer cop un alcalde independentista. Ella pot fer veure que no ho veu, però és cruament així. I bé que l’hi recordaran i l’hi agrairan. L’ombra de Valls la perseguirà molt de temps. El programa? Ella mateixa ha admès que amb ERC tenien tantes o més coincidències que amb el PSC. “La decisió no és entre ERC o PSC, de fet volíem el tripartit, sinó sobre l’alcaldia”. Per tant, no ha estat un problema de polítiques progressistes. S’ha disfressat impúdicament com un problema de poder (alcaldia) i s’ha amagat la realitat de fons: la por a seguir apostant amb coherència pel dret a decidir, la por a anar de bracet de l’independentisme. Tristament, el seu paper de pont entre les dues Catalunyes queda molt tocat. Els votants que no volien caure ni d’un costat ni de l’altre s’han quedat sense l’espai refugi dels comuns. Un espai que ara perilla. Un espai que era necessari.

stats