FLISTFLAST

El futur és a la boca: entre el mòbil i la fruita

Hola, soc vingut a mostrar-vos el futur: la boca. Aquesta és l’entrada i la sortida de tot. Boca check point futur. El demà, com una balança existencial, es mourà entre menjar mòbils o menjar fruita. ¿Heu fotut mai mossada a un smartphone? Ben fregit amb oli d’oliva assilvestrada com una amant salvatge i guarnit amb bocins de ceba riallera que us mata a petons. No? Sí, la tecnologia és el futur, però ara hi ha criatures que creuen que els mòbils, els xips, el liti, els cables es mengen. No, ho sento. La tecnologia alimenta, ens la posem a la boca, però no la devorem. Es menja la poma, l’enciam, l’oli, l’ametlla... Recordeu? Som el que mengem: aquest és l’únic software que fa funcionar el hardware humà i animal. Atenció. Perill. Tempesta. Virus. Apocalipsi. S’acosta una malaltia que pot acabar amb part dels catalans. I vindrà per la boca. Obriu-la.

Obren la boca com mai els pagesos de Ponent. La Terra Ferma es desferma de nou. Mireu el futur que està naixent més enllà de les vostres pantalles canapè. Més de 50 pobles s’han unit (i en vindran més). Ajuntaments. Sindicats. Cooperatives. Persones. Cel. Terra. Mans. Cap. Raó. Emoció. Tots. Tot. S’ha acabat el bròquil. I la pera. I l’olivera. I l’ametlla... S’estan morint. S’està morint la terra. Moriran. Morirem. No fem broma. No és alarmisme. Mireu el futur. Camina moribund. Mireu el cos i l’ànima. Ponent imponent ara és impotent. Som davant del futur que vam inventar nosaltres. I ara el futur s’esfuma. L’Oest de Catalunya. Aquí hi ha la zona fruitera més gran d’Europa. Això és el rebost, el celler, la nevera, el tupper de Catalunya. Aquí hi ha de tot. Aquí s’ha alimentat històricament el món. I ara això s’acaba. Per què? Perquè hi ha persones que creuen que els mòbils també es mengen. L’era de la societat de l’analfabetisme existencial. I ja pots xiular si l’ase no vol beure. Xiulem per darrer cop.

Hi ha persones que creuen que els mòbils també es mengen. L’era de la societat de l’analfabetisme existencial

Els pagesos avisen. Sí, hi ha molts problemes. La fruita que a raig ve de tot el món sense controls mínims. Els vetos de països (com Rússia) a productes europeus. Ningú vol, o pot, ser pagès. No hi ha relleu generacional. La terra es buida. Els pobles queden envasats al buit del no res. El futur és cap ésser, cap cosa. El desert. Un paisatge de nihilisme físic i espiritual. S’està produint el gir. La tombarella final. La darrera baixada del tobogan d’un model, d’una vida. Hi ha molt a dir i poc temps per fer. Abans que ens mati el canvi climàtic ens matarà el canvi de boca. Ara la immensa minoria del país està estirant les orelles a la petita majoria. Ignorants! No és el territori: és el país. Perquè un país no és una capital. Un país és una pàtria de persones. I les persones, la setmana passada, ja van anar al Parlament a fer sonar l’alarma nuclear. Atenció a les futures mobilitzacions. Desenes de catalans porten mesos parlant, coneixent-se, rumiant, somiant... És la solidaritat de la desesperació. L’epidèmia assolarà el país. La vacuna, la solució, el futur és l’orgull.

Fa més d’un segle vam imaginar el demà. La primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des del 1714: la Mancomunitat de Catalunya. Tot continua dempeus: escoles, carreteres, biblioteques, telèfons... van brotar a tot Catalunya com píxels humans que oferien una visió total de Catalunya. A Ponent es va imaginar la Califòrnia catalana. La central nuclear i natural de la terra. Aquí es va plantar l’or dolç: la fruita. Com profetitzava l’enginyer Ramon Sala Roqueta després del seu viatge a Califòrnia a principis del segle XX: “Catalunya està ben plaçada a Europa, cap té el cel com nosaltres, essent, per tant, l’únic país capaç de produir en quantitat per abastir les ganes de fruita dels 400 milions d’europeus”. Aquí es va fer obrir la boca a tot el món. Vam fer real el futur. Vam alimentar el demà. I ho vam fer amb el software de l’orgull. Perquè, com diu la Bíblia de l’existència, la pitjor collita és no sembrar. I a la vida ens alimentem d’orgull. Sí, hi ha un orgull dolent: l’excés d’estima per un mateix; però hi ha un orgull bo, necessari, com l’aigua, l’aire, l’aliment, el somni, i és el sentiment legítim d’estima pel que s’ha fet, pel que es fa. Però per collir orgull primer s’ha de plantar orgull. Per això l’altre dia, quan els pagesos de Ponent van anar al Parlament i allà van dinar una amanida, es van adonar que l’oli no era català. Si no ens mengem la nostra terra, els nostres productes, si no devorem els nostres paisatges, els nostres sentiments... no hi ha futur a taula, ni a casa, ni enlloc. Per la boca, fruita, però sobretot orgull. Un país sense orgull és un país que mor de gana.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF