Per una frontera a la Panadella

Cada cop som més els que demanem una frontera a la Panadella. Real, que es pugui tocar, que t’hi puguis fotre de morros. Que apugin i abaixin barreres. Que es demanin papers i es paguin aranzels. Que hi hagi policies bigotuts amb gorres com bonys guaitant-te amb recel. Ja n’hi ha prou d’aquests barcelonins que travessen la Terra Ferma sense papers. Ja n’hi ha prou del tràfic il·legal de souvenirs de la Rambla, horrorosos, defectuosos, tòxics, contaminant el paisatge. Prou. Exigim, reclamem la Panadella checkpoint.

Lleida, Ponent, la Terra Ferma, l’oest català, la Catalunya occidental no podrà sobreviure sense fronteres. Cal regular el pas d’aquesta massa d’ignorants barcelonins que tot ho empesten com un virus zombi de la fi del món. Cal no deixar entrar el supremacisme d’estètica sense ètica dels gironins que, cal dir-ho ja, han entrat en decadència com un Gattopardo viatjant al Titanic. Ja era hora: festejarem l’enfonsament de la Girona de PVC amb la socialització de ratafia gratuïta a totes les cases i granges de Lleida. No ens preocupen els tarragonins, que els tenim a ratlla amb els camps minats de caragols bomba. Tot és broma. O no. Calen més enfrontaments de país. Més guerres civils sanes, higièniques, pedagògiques, il·lusionants, entre nosaltres. Cal més promiscuïtat. Cal més sortida de l’armari, de la nevera, del taüt. Una Catalunya que es coneix, que es toca, que s’hostia, que intercanvia fluids és una Catalunya que es reconeix. La llibertat és això i comença per un mateix. Lliures o morts. Però els catalans som moribunds.

Sí, aquests dies unes paraules expliquen aquest mal nostre que no vol dolby surround. El diputat Ruben Wagensberg va dir en conya, i en un programa d’humor, que en una Catalunya independent es lliuraria Lleida a Espanya. Ha rebut. El tema no és broma. Com va dir Chaplin abans de trobar el seu barret lisèrgic: “L’humor és quan riu el dolor”. Per això, darrere la frase i les reaccions hi habita un mal no curat. El diputat no diu, per exemple: als lleidatans no se’ls aixeca ni amb un pont grua atòmic. No. Perquè darrere la facècia hi ha una realitat bategant: els intents històrics de separar Lleida de Catalunya. Dolorosos. Greus. I amb una gran ignorància-arrogància i tant-se-me’n-fotisme d’una part de Catalunya. Va estar a punt de fer-ho el franquisme als seixanta i ho salven els lleidatans que es desperten com ilergets immortals. Fins avui: el saqueig legal-il·legal de les obres de Sixena. I aviat (en parlarem) el judici de l’art de la Franja de Ponent després que l’Espanya nacional-fracturadora dinamités per collons el bisbat de Lleida i annexionés les parròquies de la Franja a Aragó. Entenem? Pareu la primera galta: comprenem que a Lleida sempre se l’ha percebut com poc catalana, com una Catalunya low cost. I totes aquestes fake news de pa sucat amb oli de la indústria de l’estereotip letal. Pareu l’altra galta: la d’aquells lleidatans que viuen de la paga de la malaltia crònica de l’autoestima sota terra. Que viuen tan tancats en si mateixos que amb qualsevol cosa es genera un estat de paranoia atòmica. Tot forma la Catalunya onanista. La Catalunya analfabeta d’ella mateixa. La Catalunya que no es (re)coneix. Que no s’emmiralla. Catalunya té un problema oftalmològic, de mirada. Una Barcelona estràbica que, massa cops, no sap on mira. I unes comarques miops que, a vegades, no saben veure més enllà del nas. I un país de veritat mira amb dos ulls, en la mateixa direcció. Ens hem perdut. Ho hem perdut.

El 1148 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el comte d’Urgell, Ermengol VI, dibuixen amb espases la Catalunya de futur. Un barceloní i un lleidatà ho comencen a conquerir tot. El comtat de Barcelona i el d’Urgell (Lleida!) parlaven de tu a tu. Hem perdut aquest reequilibri territorial i sentimental. Avui, i des de fa anys, una de les operacions fixes de l’estat espanyol i la cinquena columna és fomentar l’analfabetisme entre catalans (Tabàrnia, Tractoràlia). Desconnectar, ignorar, fracturar. Com si no fóssim tots catalans. Sí, potser les distàncies físiques, quilomètriques, s’han reduït a Catalunya, però les mentals no. Tenim fronteres mentals, imaginàries, irreals, verinoses. I ens cal l’alliberament d’una Catalunya comtal: genètica, espacial, comunicativa, coca de recapte, macedònia, allioli, carajillo, trencadís gaudinià. Catalunya és Catalunyes. Catalunya ha de ser un orgasme. Amunt i crits.