FLISTFLAST

Arrimadas, la dona que es va perdre

Què en penseu de la història d’en Lluís Frederic Picàbia? Empresari ric. Avorrit. Es ven l’empresa. Comença a perdre coses per diversió existencial: una cigarreta, una estilogràfica, paraigües, rellotges... Munta empreses fictícies per extraviar coses. Perd cinc mil nens xinesos a Mèxic, un edifici de vint-i-quatre pisos a Nova York, tres mil elefants en un riu, mil vuit-cents cotxes a Hondures, la seva promesa (novament)... Fins que es perd a ell mateix. Tot això, i més, és L’home que es va perdre (1929), la primera novel·la de Francesc Trabal. Si ara algú trobés Trabal al cel, a l’infern, fent surf dins d’una ampolla d’àcid clorhídric o a la panxa feta discoteca lisèrgica d’un bou robot, segur que l’escriptor (aquest any se celebra el centenari de la Colla de Sabadell, de la qual ell formava part amb Joan Oliver, Armand Obiols...) ara escriuria La dona que es va perdre. I la protagonista, és clar i català, seria Inés Arrimadas.

Arrimadas, perduda. Lost in translation. Arrimadas extraviada a Amer, a Waterloo, o on faci falta. S’ha perdut perquè es volia perdre. La missió era aquesta. Catalunya ha estat el seu túnel, el seu barret de mag, el seu tub de PVC per perdre’s i aparèixer a Espanya. Què eren si no les eleccions del 21-D per a ella? Una rampa de llançament. La Pell de Brau-Frau era el missatge. Importava perdre’s a Catalunya per guanyar Espanya. Un gran paper.

Com una heroïna de ficció vestida de paper d’embalar de Carnestoltes permanent. Com una Cruella de Vil ensumant pells d’animals catalans per fer-se un vestit jaqueta. Com una madrastra de la Ventafocs portant la pobra xiqueta als Serveis Asocials perquè la carabassa amb què s’ha convertit no és de prou nodriment perquè garanteixi la qualitat patriòtica. Com una actriu dramàtica que ho sap fer tot: menteix, tergiversa, manipula, vexa, insulta... Amb aquest vestit de mala llet eterna que refusaria, com a líquid propi, qualsevol vaca per molt anada de l’olla que anés. Amb aquesta fesomia d’ampolla avinagrada, amb un somriure mai amanit al rostre, mai nat. Per tot això s’ha perdut, es perd, es perdrà. Per tot això, i més, si Arrimadas es trobés Francesc Trabal continuaria fent el mateix paper.

Què faria Arrimadas al llegir aquest paper, aquesta carta de Trabal escrita per a la seva neboda Anna Maria? “Ningú no digué una sola paraula. Miràvem lluny, lluny... tan lluny com la nostra vista podia. Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et vèiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Però deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te...” Ara fa 80 anys, Trabal, com milers de catalans, s’exiliava. La carta, escrita a Xile, el 1945, recorda aquells moments muts quan veuen Catalunya des de França. Trabal mai va voler tornar a Catalunya perquè creia que tornar a una Espanya franquista era una traïció. Quan el seu amic de l’ànima, Joan Oliver, retorna a Catalunya es diuen un adeu de perdedors. El poeta ho explica: “El nostre comiat fou penosíssim, duríssim. Inútilment, desesperadament, vaig intentar d’assuavir la seva actitud irreductible. Ens separàrem sense una abraçada, sense ni una estreta de mà, però tots dos teníem els ulls humitejats”. Diuen que Trabal, de fet, va morir de tristesa. Segurament, avui, Arrimadas s’enriuria d’ell, del seu exili, de les seves idees, de la seva tristesa... Potser aquest és el problema. Potser per això ella i tants d’altres es permeten el luxe fantasiós, fictici, de perdre’s de Catalunya, perquè no saben com mirar als ulls els catalans que mai han pogut tornar a casa. I tampoc els que són a casa.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF