Anonimat i impunitat

Cal preservar l’anonimat en nom de drets fonamentals, però amb compte de no caure en un ús fraudulent i covardot de la llibertat d’expressió

Un dels llibres més antics de la meva biblioteca és Le rappel des jésuites en France. Va ser publicat a Colònia per l’editor Jean Le Blanc l’any 1678. Es tracta d’un llibret minúscul, relativament ben conservat, redactat en un francès arcaic i amb una enquadernació feta amb la pell d’una vaca que va viure fa tot just 340 anys. Conté un relat molt crític amb l’orde dels jesuïtes, i també amb les pretensions expansionistes de la corona de Castella al sud d’Europa. Es tracta d’una obra anònima. Avui sabem que la va redactar Isaac de la Peyrère (1596-1676). Hi ha una llarga tradició d’obres anònimes que han servit per esperonar consciències. Sense anar gaire lluny, el Discours de la servitude volontaire (1576), conegut també com a Contr’un, que s’acostuma a atribuir a Étienne de La Boétie (1521-1559), que va ser el millor amic de Montaigne. El Contr’un va ser un llibre decisiu en les guerres de religió entre catòlics i hugonots que van devastar la França de finals del segle XVI.

En definitiva: exposar idees anònimament és una cosa més vella que l’anar a peu. L’anonimat, doncs, no és un fet associable només a l’era de les xarxes socials, etc. Sense la possibilitat de publicar obres desvinculades d’una identitat concreta, moltes idees que després van marcar una època no haurien prosperat. Si tanquéssim l’argument en aquest precís punt, no ens quedaria cap altre remei que defensar l’anonimat que avui regna a la xarxa pel que té de mecanisme d’emancipació. Però resulta que, si volem ser honestos, cal que completem el que acabem d’exposar amb dades igualment reals que menen cap a una conclusió del tot diferent.

De la mateixa manera que hi ha llistes de morosos, hi hauria d’haver també llistes públiques de trols

Un dels fets més destructius i horribles de la passada centúria, l’Holocaust, té a veure també amb un llibret anònim. L’any 1905 van aparèixer a la Rússia imperial Els protocols dels savis de Sió, amb la intenció de fomentar l’antisemitisme arreu d’Europa. Se suposa que es tractava de les actes secretes del Primer Congrés Sionista, celebrat a Basilea l’agost del 1897 sota els auspicis de Theodor Herzl. Avui la lectura d’aquest text fa riure: sona com una espècie d’absurda autoinculpació. Fa 100 anys, però, va generar agressions, persecucions i discriminacions contra la comunitat jueva de molts països europeus. Val a dir que aquest és el text antisemita anònim més conegut, però no pas l’únic: el vergonyós, sinistre diari Der Stürmer, que dirigia Julius Streicher, en va difondre dotzenes al llarg de la dècada del 1930.

Al llarg de les darreres setmanes hi ha hagut un debat públic -no gaire intens, dit sigui de passada- sobre la proposta del Partit Popular de combatre, en la mesura del que sigui tecnològicament possible, l’anonimat a la xarxa. Penso que per disposar d’una opinió documentada i equilibrada sobre aquest assumpte cal tenir presents els exemples històrics que acabem de proposar, i molts d’altres. Esgrimir només una part dels fets no seria honest. Vull dir que ni totes les coses que es diuen anònimament a internet són positives i emancipadores, ni tampoc destructives i difamatòries. Hi ha de tot, i convé ser equànimes a l’hora de sospesar les coses bones i les dolentes. Perquè em sembla que es tracta primordialment d’això: de fer un balanç amb la intenció de constatar si paga la pena seguir com estem, o bé si cal redreçar una situació en la qual, de vegades, anonimat equival a impunitat (repeteixo: amb els inexorables límits tecnològics que això implica).

Què passa quan una persona vol expressar les seves opinions polítiques, religioses o de qualsevol altra índole i té por que l’ús d’aquest dret li comporti represàlies? I què passa quan una persona menteix per desacreditar una altra persona, o la insulta, o la humilia, sense que l’interpel·lat tingui la més mínima possibilitat de defensar-se? Jo crec que és molt important adonar-nos que estem parlant de dues coses ben diferents, no d’una sola. En el primer cas, cal preservar l’anonimat en nom de drets fonamentals. En el segon cas, i apel·lant també a drets fonamentals, considero, en canvi, que caldria desemmascarar i denunciar la persona que té una actitud purament difamatòria. De fet, de la mateixa manera que hi ha llistes de morosos, hi hauria d’haver també llistes públiques de trols.

Acabo amb una breu consideració personal. En aquesta plana que tenen al davant hi ha el meu nom complet i la meva fotografia. Una discrepància feta des de l’anonimat em sembla, en aquest context, legítima, per molt pujada de to que sigui. Més enllà d’això, però, només hi ha la impunitat que porta, sense remei, a un ús fraudulent i covardot de la llibertat d’expressió.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF