El fangar

La política és un fangar pestilent on progressen els corruptes i no hi ha responsabilitats individuals. Aquesta és la conclusió fàcil a què es pot arribar simplement observant el panorama de l'Estat. Però justament limitar-se a observar és el que perpetua l'hàbitat dels que utilitzen la cosa pública en benefici propi i de la màfia que els envolta. La corrupció viu del discurs de l'antipolítica i del desànim dels ciutadans que aixequen la persiana cada dia i paguen impostos, i de l'escàndol d'aquells que en l'esfera privada actuen igual com els pitjors dels polítics en l'esfera pública. A la conclusió del fangar la segueix el deixar fer; i a la dimissió cívica, l'esfondrament de la democràcia. És útil pensar-hi quan el desànim s'estén entre l'opinió pública i la resposta cívica es debilita. L'enrocament de la situació a Catalunya, la manca d'alternativa a la judicialització de la política, l'empresonament dels polítics i la persecució de la llibertat d'expressió alimenten el desànim i la impotència. L'argumentació pot semblar ben intencionada quan la impressió és d'esfondrament, però l'alternativa a mantenir l'alerta democràtica és l'expansió del populisme. Ni Catalunya, ni Espanya viuen aliens als vents populistes europeus, i la sentència que considera el PP un partit corrupte tindrà conseqüències. Les responsabilitats de Rajoy són clares i tancar els ulls només enfonsarà més la política espanyola en el fangar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF