TOVALLONS NEGRES

La Simó

L’altra Isabel-Clara Simó és la de després de la mort del fill

Per a mi n’hi ha dues, d’Isabels-Clares Simó. La d’abans i la de després de la mort del fill. La d’abans la recordo rient molt. Cada Sant Jordi i a la Fira del Llibre en Català i a les copes de les editorials, amb alguns col·legues escriptors, més joves i més insolents que ella, fèiem broma sobre les cues de lectors de “la Simó”, com si fos un mercat i ella la que repartís tandes. Ella ens veia fer-ho i reia, i es feia l’escandalitzada i feia veure que ens fotia un calbot. I s’ho prenia molt bé, perquè la Simó va vendre (m’ho deia avui una editora) “el que no està escrit”. La recordo a la parada, firmant, preguntant amb veu alta “Com te dius?” i dedicant el llibre amb rapidesa. I també recordo el seu home, tan polit, tan pendent d’ella, que li guardava la bossa i, de vegades, escoltava discretament el Barça amb uns auriculars.

L’altra Simó és la de després de la mort del fill. A Júlia, a Dones... hi ha crueltat, i tant (aquell ocell sense ulls enterrat en un test...), hi ha uns deutes rodoredians. Però és explicant, com de passada, aquesta mort contra natura que la Simó escriu les pàgines més tristes i tenebroses de la seva obra. Ara he obert el llibre on en parla, que es diu Els racons de la memòria, i a dins, entre les pàgines, m’hi he trobat, doblegat i groc, l’article d’un altre absent, en Barril, que n’escriu tot commogut (el 31 de març del 2009). Entre notes de viatges, sopars literaris i tota mena d’actes, la Simó explica l’accident i explica, també, com ella i el marit es troben triant taüt en un catàleg.

Va ser una autora molt popular, la més popular, i suposo que això la va perjudicar –ella així ho sentia– a l’hora de ser “considerada”. El mateix mal, diria, de Stephen King. I, doncs, ja sabem quin és l’homenatge a un escriptor. Llegir-lo, llegir-lo, llegir-lo.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF