La capital de la república

Ada Colau ha dit a 'El País': "Barcelona no pot ser la capital d’una república que no existeix". I té raó. La república no existeix. Vivim en una monarquia espanyola.

Si no existeix no és perquè Nostre Senyor ho hagi disposat així (en cas que Nostre Senyor existeixi, que ja ens ho dirà), sinó perquè el dia que vam votar il·legalment (el referèndum acordat tampoc existia) si la volíem o no la volíem ens van estomacar i van tancar a la presó mig govern de Catalunya (l’altre mig, sortosament, va marxar a l’exili). Per molt que hi hagi gent que ens vulgui mostrar com una “reacció” als mètodes de Rajoy inspirats en Oblómov, o una “reacció” al “cayetanisme” i “arrimadisme” (per fer servir les paraules de Joan B. Culla), el que és cert és que nosaltres sí que existim, i som republicans i no monàrquics. I voldríem una república catalana. Tots els que diuen que la república no existeix, ¿la voldrien o no la voldrien? Prefereixen la monarquia? ¿La monarquia els agrada més? ¿Els agrada la república però no és entre les seves prioritats, de la mateixa manera que els agrada l’energia solar, que tampoc és entre les seves prioritats?

Barcelona no pot ser capital d’una república que no existeix, però estaria molt bé que fos capital d’una república que sí que existís. I pot ser una capital governada per una majoria de republicans que volen que la república existeixi. Quina por, oi? Ser independentista és un estat transitori, com medicar-se per a la grip, i ser independentista és tan legítim i democràtic com voler la unitat d’Espanya i que la filla gran de Felip i Letícia sigui reina, i que Froilà sigui duc de Pacha. Jo no soc menys que cap marquesa o cap rei i no n’accepto la superioritat, i em fan riure els que els anomenen 'señor' o 'señora' i se’ls agenollen. Prefereixo somiar en una república que tenir un rei a la sopa.