Sobirania i vassallatges

La sobirania és una idea en transformació a Europa. Tothom la utilitza políticament per descriure objectius diferents

ESTATS. El desembre passat Mike Pompeo sentenciava en un discurs a Brussel·les que “no hi ha res que pugui reemplaçar l’estat nació com a garant de les llibertats democràtiques”. Ho deia davant una UE esquinçada pel retorn d’un sobiranisme decidit a repatriar competències, que desafia la legitimitat democràtica de les institucions comunitàries; davant els representants d’una organització supraestatal aclaparada per haver de negociar la sortida d’un dels seus membres que ja no vol seguir formant part de la Unió. El discurs del secretari d’Estat nord-americà -de l’ala més reaccionària i intervencionista de l’administració Trump- anava més enllà de l’històric recel transatlàntic amb la Unió Europea. Pompeo representa una visió ideològica, escèptica davant l’experiment polític que representa la UE, en un moment en què alguns dels seus membres també en qüestionen mètodes i objectius. Hi ha una certa enyorança de l’estat nació en algunes capitals europees perquè, amb tots els seus errors i febleses, la UE és un desafiament a l’ordre del segle XIX. Un experiment de governança compartida que posa a prova un autoritarisme en expansió. El reiterat menyspreu de l’administració Trump ha acabat personificat en la incomprensió mútua entre el president dels Estats Units i la cancellera Angela Merkel i en la insistència de l’actual inquilí de la Casa Blanca en favor d’un Brexit immediat i sense concessions.

BREXIT. El Regne Unit volia recuperar el control. Fer de l’illa una illa de veritat. Desfer un complicat i alhora subtil procés d’europeïtzació i d’integració econòmica, política i social que ha acabat formant part de l’ADN d’un país que avui viu instal·lat en una muntanya russa política permanent comandada ara pel populisme de Boris Johnson.

Les apel·lacions del Brexit a la sobirania van dibuixar un suposat futur de lliure elecció sense explicitar que aquest Regne Unit que necessita renunciar a la seva adhesió comunitària i renegar de la tecnocràcia sobrereguladora de Brussel·les s’encamina, en canvi, cap al vassallatge a uns Estats Units proteccionistes i imprevisibles. Fora del mercat únic europeu, la simbòlica entesa transatlàntica serà cada cop menys una “relació especial” i més una relació de dependència. La història britànica ha anat col·leccionant-ne alguns exemples. El més recent: el vassallatge de Tony Blair a George W. Bush i la defensa de la Guerra de l’Iraq amb informes i acusacions falses.

LÍMITS. La sobirania és una idea en transformació a Europa. Tothom la utilitza políticament per descriure objectius diferents. Només cal rellegir el discurs que va fer Emmanuel Macron durant la seva primera compareixença davant el Parlament Europeu, en plena ascensió mediàtica del president francès acabat d’arribar a l’Elisi. Macron va utilitzar 23 vegades la paraula sobirania : per parlar de defensa, de clima i energia, d’economia i comerç, fins i tot per parlar de sobirania alimentària i digital. Però durant tota la intervenció el nou ideòleg de l’Europa política sempre va concebre aquesta capacitat d’autoritat comunitària com a complement de la sobirania nacional.

El nou ordre és més individualista. La cooperació i la governança global s’han afeblit davant un món de potències autoritàries que s’ofereixen com a alternativa a uns equilibris que consideren coercitius. Es renega d’uns límits per imposar-ne uns altres. Tothom apel·la a la sobirania, al control de la presa de decisions, en un món on creix el poder d’alguns estats per controlar la seva pròpia ciutadania i la retòrica xenòfoba per establir noves línies divisòries externes i internes.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF