Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Quan surts d'entrevistar Bauman

Penses que sí, que aquesta feina t'obliga a vegades a tractar amb incompetents i d'altres amb males persones, i alguns cops amb males persones que són incompetents en tot excepte exercint la maldat: això ho fan molt bé. I alhora entens que tot això és insignificant, i sobretot ells són insignificants, si a canvi has pogut passar una horeta de bon matí amb aquest sociòleg de 88 anys que et mira amb uns ulls tan vius, a qui enveges les arrugues de saviesa, que té la paciència d'anar enfilant un discurs lúcid, convincent. Li dius que té un sentit de l'humor molt fi, et respon que s'aboca a la ironia per sobreviure, quin remei. El renyes per fer prediccions pessimistes i encertar-la i somriu i diu que ell és un escriptor pessimista que no fa pronòstics, només avisa de tendències perilloses amb ganes que la societat rectifiqui. De moment té més èxit venent llibres i omplint conferències que fent-nos canviar. Admet que el seu truc per sentir-se jove és el mateix que el dels marits que canvien sovint de dona perquè ella tingui sempre la mateixa edat. Ell ho fa amb els estudiants: es renoven i el renoven. Potser per això es mostra taxatiu quan assegura: "No he perdut l'esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l'esperança, és el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó". I jo espero ansiós que sigui diumenge que ve, pugueu llegir l'entrevista sencera i us serveixi, com a mi, per renovar l'esperança en la intel·ligència que ens salva.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF