NO HO RESISTIRÉ

La contrasenya no coincideix amb l’usuari

"Quan els que estan subjectes al control burocràtic proven d’escapar-se de la influència de l’aparell burocràtic es trobaran igualment sotmesos al procés de burocratització” Tranquils! Què això no ho dic jo, ho deia Max Weber, que va ser un sociòleg alemany de molta anomenada abans que el postmodernisme liqüés tot això del pensament.

El cas és que, amb el teletreball, m’he apuntat a una sèrie d’aplicacions. I, posats a fer, he provat de registrar-me a les oficines virtuals de les sempre afectuoses companyies de telecomunicacions i de serveis bàsics.

“Senzill! Fàcil!”, em cridaven les apps des dels seus aparadors fets d’enganyifes i pantalles tàctils. “La seva factura a un sol clic!”, bramava una companyia de color taronja. I jo, que soc fàcil d’entabanar, feia a tot “descarregar”.

Però, ai, las! Tot fugint de la burocràcia vaig anar a caure al procés de burocratització weberià més ximple i ineludible del nostre temps: les contrasenyes.

Escric una contrasenya fàcil per no haver-la d’afegir al paper on tinc apuntades totes les contrasenyes des de l’època de l’IRC-Hispano, però l’algoritme em renya: “Massa curta”. Bé, hi posaré el meu cognom matern, Boncompain. I surt el pinxo algoritme i em barra el pas: “Has de posar almenys un número”, diu tot fatxenda. D’acord, hi posaré el meu any de naixement: Boncompain87. I passo el detector de robots i per algun motiu no em creu humà. I tomba i gira. “Ara t’enviaré un SMS al teu mòbil amb un codi, vale?” Em diu l’algoritme. Entesos. I aplica el codi, posa majúscula. Es usted un robot? No, no ho era fa deu minuts, no ho soc ara, plom!

Total, que després de fer un curset accelerat de codis alfanumèrics que em permetria obrir maletins nuclears a mig Àsia central, va l’algoritme i em diu: “Contrasenya ja utilitzada”. Home, esclar. Si porto provant d’entrar fa mitja hora, ja no em queda més enginy!

I passo a escriure contrasenyes en forma de renec. Res. M’equivoco en assenyalar fotografies on surten semàfors, copio i enganxo números que no són. Fins que, esgotat, penso: i per què em demanen tantes contrasenyes? ¿Per LA MEVA seguretat? Si aquesta companyia ha admès un forat en els seus arxius i aquella altra aplicació viu de vendre les teves dades... De qui m’esteu protegint? D’un hacker? Per l’amor de Déu, si faig servir l’Explorer!

I caic en allò que Robert Merton va descriure com a “ritualisme burocràtic”. Els ritus de pas de la gestió burocràtica no tenen més utilitat que això, fer del servei un acte místic d’acceptació. Abans eren les pòlisses, les finestretes i els funcionaris que havien sortit un moment a dinar. Avui, però, la burocràcia ha adoptat la forma de contrasenya. Per accedir a la gran maquinària virtual a casa acumulo desenes de contrasenyes, correus, PUKs i PINs apuntats en boli en una llibreteta de paper. Registre fòssil de serveis que ningú no dona. Cadàvers de la nova burocràcia en la ficció de la velocitat i el confort.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF