Josep Fontana, la consciència històrica

Dimecres Sant al vespre em vaig lesionar inoportunament mentre feia esprints amb el meu fill gran (ja no tinc edat per a segons què). La lesió em va deixar immobilitzat tota la Setmana Santa, un temps que vaig dedicar a la contemplació, a la correcció d'un llibre i a la lectura, mentre la família anava amunt i avall mirant de treure el màxim profit de les vacances. L'aturada m'ha permès llegir Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 , la gran obra sobre la història del món des del final de la Segona Guerra Mundial escrita pel Dr. Josep Fontana. L'article estaria acabat dient que no em puc perdonar no haver-lo llegit abans. Llegit i rellegit. Por el bien del imperio és alguna cosa més que una gran obra històrica. És una interpel·lació a la consciència dels lectors a partir de les conviccions profundes i no gens dissimulades del professor Fontana. Escriure objectivament sense amagar les fílies ideològiques és una art, més que una ciència. El professor Fontana interpel·la la història a partir de la professió d'historiador i del mestratge dels anys, però ho fa fidel a l'esperança d'un infant de catorze anys impressionat per la victòria dels bons l'any 1945. La victòria aliada obria teòricament la porta a la construcció d'un món millor. En aquest món nou s'hi havien d'imposar la democràcia, el benestar, el repartiment correcte de la riquesa generada per tothom, la justícia social i, molt important, la justícia, entesa com la mesura de la veritat que la societat és capaç de fer prevaldre a l'hora de jutjar persones i fets.

El llibre repassa el com i el per què de la frustració d'aquella esperança. Ho fa amb minuciositat apassionada. És una fórmula difícil. La minuciositat és obligada si volem que els fets no esdevinguin una tirallonga justificativa d'un partit pres. Calia, per tant, atacar els fets des de tots els angles possibles, i en Fontana ho fa, sempre mantenint viva la idea de l'explicació de l'esperança frustrada. Algú pot al·legar que el punt de partida marca definitivament l'obra. Explicar que s'escriu un volum tan important com a resposta a un neguit personal és agosarat. Es pot dir que la voluntat d'autoexplicar-se de l'autor -per a mi, el que fa apassionant l'aventura intel·lectual que constitueix aquest llibre- converteix la crítica profunda al sistema capitalista realment existent que triomfa després de la Guerra Freda en una dissecció crítica que destrueix iniquament la idea de capacitat de bé que el sistema podria arribar a contenir. Per a mi, en canvi, aquesta sal dóna un gust definitivament únic a l'obra. Escriure amb aquesta premissa converteix la lectura en un diàleg intel·lectual permanent, en una interpel·lació a la consciència, i genera un feix de preguntes dramàticament associades a la cita de Walter Benjamin que obre el llibre: "No és possible esperar res mentre els destins més terribles i obscurs comentats cada dia, fins i tot cada hora, en els diaris, analitzant-ne les causes i conseqüències aparents, no ajudin la gent a reconèixer els poders obscurs als quals tenen sotmesa la vida".

Els polítics catalans sembla que hem oblidat la importància de la historiografia. I encara més, la de la nostra historiografia. Si aquest fet seria greu a tot arreu, a Catalunya esdevé sagnant. Som un país que ha passat per tot el que podia passar qualsevol poble d'Europa durant el segle XX i aquest inici del XXI. Saber el com i el perquè de les esperances acomplides o frustrades és definitivament clau per obrir camins viables de futur (immediat i mediat). A tots els que van córrer a comprar i potser fins i tot llegir els llibres del professor Tony Judt els hauríem de demanar si han posat a la pila de llibres pendents el del Dr. Fontana. Anem tan justets d'autoreconeixement! Tan justets d'autocentrament! La nostra capacitat crítica passa pels llibres que parlen del món a partir del que som i del que hem estat. El llibre ens explica on han anat a parar les esperances d'aquell noi de catorze anys de 1945, i com s'han regenerat amb el pas dels anys. Penseu ara en el nostre temps tan barrejat d'esperances i de defallences, i pregunteu-vos on podem anar a pouar referents si no és en la nostra memòria esdevinguda consciència. Penseu en la nostra joventut d'ara. Llegiu el llibre d'en Fontana i de tots els que com ell contribueixen a fer que cresquem més forts, més lliures, més intel·ligents, vacunats contra la demagògia. Ens hi va tot.

Un dels quadres més impressionants que hi ha penjats a l'Ajuntament de Barcelona és d'Antoni Tàpies. Ocupa un gran pany de paret. S'hi llegeix: Memòria, Esperança, Catalunya . Com si en Tàpies i en Fontana s'ho haguessin parlat, vaja.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF