Misc 17/03/2018

Txell Bonet: “Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo no tinc odi contra ningú”

Entrevista a la periodista, parella de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural empresonat

i
Antoni Bassas
7 min

No et podies imaginar que la notorietat pública et vindria per una altra banda.

Sí. És curiós. Portava d’una manera discreta qui era la meva parella. Qui ho havia de saber, ho sabia. Jo no vaig estudiar periodisme. Igual que la Mònica Planas i l’Òscar Dalmau, hem fet audiovisuals i tenim un gran amor per tot el que és el cinema, que representa una altra manera d’explicar les coses, que no acostuma a ser aquell periodisme pur i dur de l’actualitat. A vegades ens miràvem els estudiants de periodisme, perdoneu, com uns mercenaris de les notícies, perquè la urgència matava una mica la manera com s’expliquen les coses. Quan malauradament fa cinc mesos va passar tot el que va passar, vaig començar a rebre una allau de missatges de gent que em coneixia, amb qui havia fet documentals, que se sorprenia i em donava escalf per la situació.

Quin és l’últim dia que has parlat amb en Jordi?

Ahir diumenge [11 de març], a la tarda. Són cinc dies a la setmana, cinc trucades de cinc minuts. Una cosa que passa molt ràpid. Esperes la trucada com si fos una cita. Ell pot fer deu trucades. En fa cinc a la seva mare als matins, i cinc a les tardes a mi. Quan un dia no em pot trucar, després en fem dues de seguides i ens sembla festa major.

Com està?

Ell està molt fort. Té molta empatia amb l’entorn, i quan veus la vida dels altres et treus importància, les coses són més fàcils de portar. Té molta capacitat de concentració mental i de lluitar si mai té un pensament fragilitzador, com per exemple que tenim un fill tan petit i que no el pot veure. Sap controlar molt bé la ment i està molt fort, superagraït pels suports.

Aquest divendres 16 fa cinc mesos que és a la presó.

Això vol dir que el nen i jo haurem fet per 22a vegada els 650 quilòmetres d’anar i els 650 de tornar. Cada setmana hem fet aquest ritual per poder fer ús del dret a la visita perquè, esclar, hi ha una cosa pitjor que fer el viatge, que és no fer-lo, però tot això s’està convertint ja en un atemptat contra els drets dels menors, recollits en la Convenció dels Drets dels Infants, i que no es tenen en compte. L’interès superior del meu fill obligaria a buscar mesures alternatives (una presó més a la vora de casa, per començar) per no repetir aquest ritual, que és una pèrdua d’energia molt bèstia: visita darrere un vidre, que se sent fatal, amb el nen fas el que pots, i arribes tardíssim a casa perquè no et quedaràs a dormir a Madrid per quaranta minuts.

¿Tu entens que als partits els estigui costant tant posar-se d’acord en la investidura?

Seré prudent amb les meves paraules, perquè són meves i no són del meu company. A vegades, per molt que se’m conegui com la dona de Jordi Cuixart, no tinc problemes d’identitat. Sé qui soc i ho porto bé. Quan parlo ara mateix, parlo per boca meva i no per boca d’ell. Humilment, us he de confessar que estic en una altra pantalla. Ells van entrar a la presó el 16 d’octubre. Com si fos un videojoc, jo estic a la pantalla de la presó. Tots els moviments que faig són on m’he quedat jo. Tinc un gran respecte pels polítics en el sentit que la feina dels altres sempre la veiem molt fàcil. Els problemes de les cases dels altres, vistos de lluny, els solucionaríem en cinc minuts. Quan som a dins, ho veiem tot més complex. Per tant, les intrigues de Palau que deuen estar vivint ells no les conec, i coses que estic movent per ajudar el meu home també van molt lentes. Entenc que a vegades les coses des de fora sembli que van lentes. Hi ha hagut una agressió de l’Estat molt forta, que si una cosa volia era el “ divide y vencerás ”. S’han atacat lideratges molt forts, estan a l’exili o la presó. Amb això, fins i tot a les persones que són número dos els costa liderar per un respecte cap al número u. Ara sí que parlo per boca del Jordi, ell sempre em diu que tot això ha passat perquè no s’ha sabut resoldre políticament un problema, s’ha fet de manera policial, amb violència cap a la població, i de manera judicial contra ells. I ara, per molt que potser hi hagi certs gestos a Catalunya, res és garantia de res. Volem a vegades crear Govern, i els efectes del 155 ens perjudiquen a tots i a les polítiques socials, però amb el tema dels presos polítics ara ja res és moneda de canvi de res. Que hi hagi una possible estabilitat al Govern potser no voldrà dir que se solucionin les mesures cautelars. Tot el que ens està passant és tan gros que no és fàcil ni ràpid veure com es recol·loca tothom en aquest mapa, ni els d’aquí, ni els de la presó ni els de l’exili, com ara com queda reconeguda i legitimada la figura de Puigdemont.

¿T’impressiona o et molesta sentir la veu d’en Jordi en entrevistes de fa mesos?

No, al contrari. Jo que vinc d’aquest món audiovisual una mica més artístic, a vegades em dic que d’en Forn, en Junqueras, en Sànchez i en Cuixart les últimes imatges que tenim són de fa cinc mesos, entrant a l’Audiència. I ja no els veiem més. Per això, les dones, si ens convideu, venim per no silenciar la seva veu. Però realment sentir la seva veu no em molesta, la trobo a faltar.

T’ho he preguntat perquè he anat a buscar una entrevista que li vam fer a l’ARA el juliol del 2017. Tres mesos abans d’entrar a la presó, quan hi havia d’haver canvis al Govern, justament perquè potser alguns consellers no aguantarien la pressió judicial de les responsabilitats que es podrien derivar a partir d’aquell moment. Avui, repassant aquesta entrevista, he sentit algunes paraules que semblaven premonitòries.

[Entra el vídeo de l’entrevista a Jordi Cuixart.]

“Quan algú diu que no vol respondre amb el seu patrimoni, ¿està trencant la unitat?”

“Jo crec que no [...]. Com a president d’Òmnium, ara se’ns pot acusar. Arribarà el dia que l’estat espanyol ens intentarà acusar de sedició. I si jo aquell dia, o en Jordi Sánchez, amb qui tenim la unitat d’acció granítica amb l’ANC, o qualsevol altre representant d’institucions, si per la nostra situació personal veiéssim que s’altera la decisió col·lectiva [hauríem de prendre una decisió]. Jo en aquest sentit crec que tots estem sent molt responsables. I també ho és qui diu que per una qüestió personal, familiar o conjuntural no pot assumir aquest grau de responsabilitat. Aquest no serà el meu adversari. Jo no en tinc, d’adversaris, al costat de la democràcia. Tothom que lluita per la democràcia aporta el seu granet de sorra, paga una quota de 70 € a Òmnium o se’n va a formar part del Govern... Això va del conjunt, no va d’individus que són heroics. Ens hem d’adonar que això no va d’individus, va de col·lectius.”

“Permeti’m una pregunta personal. Vostè és empresari?”

“Sí.”

“¿S’està jugant el patrimoni fent el que està fent?”

“Penso que és possible que l’Estat també ens vingui a buscar com a individus. Jo tinc una concepció de la vida frugal i bàsica. He après a casa els valors que un és més el que sent a dintre el cor que no allò més material. Soc fill de treballadors i, si bé també estic molt orgullós de ser empresari, tinc la sensació que el moment que estem vivint és únic, històric i irrepetible. Tinc el plaer de lluitar per una societat més justa i cohesionada i d’esperar que tots plegats sabrem sortir-nos-en del gran embat de l’Estat, més que no pas per defensar el patrimoni d’en Jordi Cuixart, que no és gaire.”

[Les cinc-centes persones que omplen l’auditori es posen dretes i ovacionen aquestes paraules.]

Ell continua sent així, o encara més. Ha dit tres conceptes. “Jo no tinc cap adversari”. Nosaltres ho veiem així tots dos. Estem molt bé perquè estem molt units en les coses essencials. Una és que nosaltres no tenim adversari. Sempre voldré que el meu discurs sigui positiu. Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo tinc ràbia ni odi contra res ni ningú. “Això és col·lectiu, no va d’herois”. Ell és a la presó, i crec que la solidaritat que tenim és perquè tots sentim que una part de nosaltres és allà. Sobretot en el cas dels Jordis, que Amnistia Internacional denuncia la seva situació. Crec que és com haver posat el poble que es manifesta a la presó. Després, sobre el tema econòmic, sempre fa de mal parlar. Aquestes coses poden ser malinterpretades. Fins i tot ell, que té l’empresa, que continua funcionant, la seva preocupació màxima és que les desenes de treballadors que hi ha allà puguin tenir una bona vida guanyant-se la feina i el sou.

Com us podem ajudar?

Ja ho esteu fent. Ara diré una cosa potser una mica bèstia, que no se’m malinterpreti. No vinc de cap retir espiritual ni soc professora de ioga. Volíem la democràcia per a la independència, i ara voldrem la independència per a la democràcia. Al final, l’objectiu últim de tot això és fer una societat millor. Parlant en aquests termes bonistes, per què ens passa el que ens passa?, reflexiono. Per què Europa no ens ha ajudat més? Pels interessos econòmics, els interessos de les empreses de l’Íbex. Qui té el poder no sé quin problema té, però necessita mantenir-lo. A vegades sembla que són esclaus d’aquest poder. Hi ha un establishment al món que intenta controlar les coses i no li va bé que nosaltres ens descontrolem. Quan nosaltres ara solucionem el problema de recuperar les nostres llibertats i institucions, seguirà havent-hi gent que es mor al Mediterrani. Sempre hi haurà una causa per la qual lluitar. Això no s’acaba mai, de feina en tenim sempre. Al final, la veritable revolució és una cosa tan tonta com mirar cap endins. Estar en pau amb nosaltres mateixos. Aquesta gent que necessita conquerir altres territoris, sotmetre altra gent amb sous molt baixos per tenir empreses molt grans amb molts beneficis. Aquest tipus de món no m’interessa. Si cadascú de nosaltres educa bé els seus fills, tracta bé els que té al voltant, això és com una taca d’oli que s’escampa. Les empreses on consumim podem mirar que siguin responsables, pròximes, ètiques, cooperatives. Tot això és molt lent. Perquè, per més que consumeixi diferent, el meu home no sortirà ràpidament de la presó. El capitalisme ens té endollats a la maquinària de la productivitat, de manera que no podem pensar què estem fent. Si entre tots nosaltres ens tractem una mica millor, potser amb la veïna, el cosí, l’avi a qui no truquem, i intentem cadascú amb si mateix pensar què podem fer per fer la nostra vida més amable i justa amb els altres, indirectament, aquesta energia positiva acabarà arribant. Potser d’aquí 20, 30 o 40 anys, però que arribi, no? Que arribi. Així ens podeu ajudar.

stats