L'anàlisi d'Antoni Bassas: '60 anys dels Fets del Palau'

“Vist en perspectiva, els Fets del Palau van tenir una certa importància. No perquè comencés la meva carrera política, sinó perquè aquell dia un sector de la societat es va sentir mobilitzada”

Avui és 19 de maig i avui fa 60 anys del 19 de maig de 1960, el dia dels Fets del Palau, que van acabar amb la detenció, tortura, judici, empresonament i ascensió a la categoria de líder polític d’un jove de 29 anys, de família catòlica, que es deia Jordi Pujol i Soley.

Ho recorda el professor Josep Maria Casasús al seu espai diari de recuperació d’articles publicats fa anys. 

La noche en que se prohibió el ‘Cant de la Senyera’ en el Palau

La història és coneguda. Un any abans, el juny del 1959, l’aleshores director de la La Vanguardia, Luis de Galinsoga, ofès perquè va anar a missa i el rector de la parròquia va predicar en català, va sortir aïrat del temple afirmant “ Todos los catalanes son una mierda”. Grups de catalanistes, actuant en la més absoluta clandestinitat, van organitzar una campanya de boicot a La Vanguardia Española per demanar el cessament de Galisonga. El diari va perdre una pila de subscriptors i d’anunciants. Tenia mèrit, perquè tota la campanya era clandestina i sense xarxes socials, naturalment. El comte de Godó, espantat, va demanar a Franco que li deixés cessar Galinsoga. Al final, en un consell de ministres Franco va sentenciar: “ Se acepta a Galinsoga la dimisión que ha pedido”. I acte seguit, per mostrar la cara més amable possible del règim a Catalunya, va ordenar l'operació Catalunya, un desplegament de relacions públiques que van portar Franco a Catalunya el 1960. Pels carrers va circular un pamflet de benvinguda titulat Us presentem el general Franco, on es titllava el dictador de corrupte. L’havia escrit Jordi Pujol.

En una mostra d’aparent normalitat, fins a quatre ministres van confirmar la seva assistència a un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música, dedicat al poeta Joan Maragall en el centenari del seu naixement. Maragall havia escrit la lletra d' El cant la senyera, fins aleshores prohibit d'interpretar en públic. El programa del dia el va situar, de forma consensuada amb les autoritats, al començament de la segona part. Però les autoritats es van fer enrere i van retirar el permís a darrera hora. Un grup de joves es van aixecar per cantar-lo, la policia de paisà desplegada pel Palau va sortir a perseguir-los i en va detenir uns quants.

A la nit va ser detingut a casa seva Jordi Pujol. Li van fer un consell de guerra que el va condemnar a 7 anys de presó, dels quals compliria 2 anys i 8 mesos.

Els Fets del Palau: l’eclosió d’un nou catalanisme

L’historiador Joan Esculies recorda avui a les pàgines de l’ARA que al judici militar Pujol no va buscar la pena mínima, sinó que quan va ser el seu torn va pronunciar un al·legat polític que començava dient: “Formo part d’una generació que puja. D’una joventut que va creixent lentament...” Deia que a aquella generació no li era possible parlar al règim obertament. I aquesta va ser la clau de volta dels fets, com diu Esculies: la generació de Pujol, al marge d’adscripcions polítiques, de seguida va sentir-s’hi representada. Pujol va saber captar amb el seu discurs l’eclosió d’una nova generació d’antifranquistes, que suposava un trencament amb la que havia viscut l’etapa republicana. 

No fa gaires dies, Pujol va comentar: “Vist en perspectiva, els Fets del Palau van tenir una certa importància. No perquè comencés la meva carrera política, sinó perquè aquell dia un sector de la societat es va sentir mobilitzada”.

Vint anys més tard, Jordi Pujol es va convertir en president de la Generalitat. La seva obra de govern i la seva idea de Catalunya encara són reconeixibles el 2020, i al mateix temps l’expressió “els fets del Palau” per a molta gent volen dir una altra cosa, evoquen l'espoli econòmic i el finançament il·legal del partit que ell va fundar. La gestió irregular del seu patrimoni personal ha enfosquit la figura de Pujol fins a fer-la miques i convertir-lo en un proscrit de la vida pública. Sobre això ja s’ha escrit molt. Pujol viu en silenci penitent el desterrament polític en què es troba quan està a punt de fer noranta anys. Ara només deixem constància que avui fa 60 anys se la va jugar davant la dictadura i va demostrar al règim franquista que Catalunya era un fet viu, rebel. D’això en sabem alguna cosa, recentment, i el preu encara l’estem pagant en forma d’exilis i de presons. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF