Educar en temps de propaganda

Estem immersos en una guerra mediàtica per a la qual internet és l’arma principal

Tinc un amic que és professor d’història a secundària. Ens vam trobar i vam parlar llargament poc després dels fets de l’1 d’octubre. M’agrada molt escoltar-lo i debatre amb ell. En aquella conversa van sortir molts temes, també vam parlar dels atemptats el 17-A a Barcelona i dels anteriors a Niça, Berlín o Londres. Sempre en relació amb la manera com havia abordat a l’aula aquells fets terribles amb els seus alumnes. Em va dir: “Els alumnes són víctimes de la propaganda”. Va parlar de la responsabilitat d’obrir i tancar debats a classe. Em vaig quedar amb l’anècdota d’aquell alumne amb qui va tenir una setmana sencera de converses després que un dia digués a classe: “Qui no estigui d’acord amb el que diem ja pot marxar”. El professor d’història es preguntava: “Quants alumnes tenim que llegeixen?”. Aquell curs els fets el van decidir a llegir amb els alumnes el llibre del Timothy Snyder 'Sobre la tirania: 20 lliçons que hem d'aprendre del segle XX'. Parlava del que sovint veia en els alumnes: “Veig en ells perplexitat perquè el que estem llegint va en contra del que han sentit a casa, i això els fa pensar. Ja no aspiro a res més. En un entorn on hi ha molta propaganda, molta identitat, molta convicció i poca autocrítica, el paper imparcial de l’escola és molt important. L’escola ha de fer tots els debats que calgui per analitzar-ho, no per fer votacions. A partir de les opinions, l’escola és un filtre: les emocions han d’entrar a l’escola per fer-ne paraula, reflexió”.

Aquests dies de notícies falses, desinformació i manipulació, jo també em sento immersa en un món de propaganda. És en aquest context –en què alguns volen fer créixer amb demagògia i populisme la tensió i la confrontació— que d’aquí pocs dies milers d’alumnes començaran les classes al nostre país. No puc deixar de pensar en el meu amic i les seves classes d’història. I en molts altres com ell que entomaran el nou curs amb l’enorme responsabilitat d’educar en la paraula, la reflexió i el pensament crític. Educar uns joves que viuen en el món digital de les xarxes, on les emocions són a flor de pell i la temptació de la propaganda és molt gran. Com diu l’historiador Timothy Snyder, som víctimes d’estratègies organitzades per a la desinformació i les notícies falses. Estem immersos en una guerra mediàtica per a la qual internet és l’arma principal. És en aquest ambient de conspiracions i derives antidemocràtiques que es fa més urgent que mai educar els alumnes perquè puguin discernir entre el fet i el rumor, la notícia i la publicitat, l’opinió argumentada i l’opinió visceral.

En un ambient de conspiracions i derives antidemocràtiques es fa més urgent que mai educar els alumnes perquè puguin discernir entre el fet i el rumor

Els estudiants són bombardejats tothora amb informacions, per això em sembla una bona notícia que, seguint les recomanacions que s’han fet des de la Comissió Europea, el CAC promogui conjuntament amb el departament d’Ensenyament un programa d’educació mediàtica a les escoles, que ja s’ha començat a implementar en alguns centres. El programa ofereix bons materials i es proposa tant el foment de la seguretat i els bons hàbits en el consum digital com la formació de ciutadans i ciutadanes crítics amb els continguts audiovisuals. La capacitat que tindran les properes generacions de ciutadans per jutjar la fiabilitat i la rellevància de la informació serà un indicador de la salut de les societats civils arreu del món. El gran repte que tenim és desenvolupar el pensament crític dels alumnes: han de ser capaços de confrontar punts de vista oposats, buscar causes i conseqüències, argumentar i qüestionar la rellevància dels fets. Per fer-ho, per desenvolupar la competència mediàtica, els alumnes necessiten tenir cultura general, saber de filosofia, economia, literatura, història, i alhora desenvolupar la seva ment lògica, l’objectivitat i el rigor.

La ciutadania responsable només es pot concebre si podem debatre de manera objectiva i argumentada. Per això és tan important que oferim als joves el desenvolupament d'una veritable capacitat d'autodefensa intel·lectual. La història i el gust per la història hi ocupen un lloc destacat. El meu amic va ser alumne d’en Josep Fontana, mestre de mestres i historiador. Avui em diu que algunes de les seves millors classes es volen assemblar a les de Fontana, que li va ensenyar a pensar històricament. El professor Fontana afirmava que la història serveix per comprendre el que passa al món, i que o serveix per fer pensar o no serveix per a res. Els mestres de veritat, deia, són els que fan pensar, els que burxen els alumnes per tal que pensin pel seu compte i no es creguin tot el que els diuen, perquè aprenguin a discernir i a argumentar en temps de propaganda.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF