La càrrega de Syriza

L a Conferència de Melos és un passatge del llibre cinquè de la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides. Està escrit en forma de diàleg i s’hi recrea la negociació prèvia a la invasió atenesa de l’illa de Melos, el 416 abans de Crist. Segons Tucídides, els atenesos van plantejar sense embuts el dilema que havia de ponderar l’elit mèlia: o pagaven un tribut a Atenes o assumien la destrucció de l’illa. Els melis van intentar evitar la lluita argumentant que, tenint en compte que Melos era una ciutat neutral, els atenesos corrien el risc de guanyar-se nous enemics entre la resta d’estats no alineats. Els atenesos van respondre assenyalant que, en cas de respectar la sobirania de Melos, l’imperi atenès projectaria una imatge de debilitat que podria provocar rebel·lions entre els estats ja sotmesos. Tucídides va immortalitzar el conflicte entre atenesos i melis amb el cèlebre adagi: “Els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca”.

La historiografia posterior ha corregit Tucídides. Gràcies a les troballes de fragments de marbre amb relacions dels tributs dels aliats d’Atenes, avui sabem que Melos no era un estat neutral, sinó un aliat infidel. Malgrat aquesta significativa esmena, l’obra de Tucídides segueix sent útil per descriure aspectes essencials de les relacions internacionals d’avui en dia. Serveix, per exemple, per entendre el tracte que ha estat patint la República Hel·lènica per part de les grans potències europees en els darrers cinc anys. Com és sabut, la seva reduïda dimensió i la seva relativa irrellevància econòmica han convertit Grècia en l’eficaç espantall per mantenir a ratlla la resta de països euromediterranis.

Amb l’economia en ruïnes i el sistema polític greument desprestigiat, Syriza va obtenir una contundent victòria electoral el passat 25 de gener. Aquest resultat ha suscitat grans esperances, dins i fora de Grècia. Sens dubte, l’existència d’un govern que es proposa situar les necessitats de la gent per sobre dels interessos dels creditors representa una novetat rupturista en el context europeu. Tenint present les darreres enquestes electorals espanyoles, hi ha qui no ha pogut resistir la temptació d’establir similituds entre la Grècia del 2015 i la Veneçuela del 1998. Segons aquesta analogia, les últimes eleccions gregues podrien marcar l’inici d’un llarg cicle de victòries electorals per a l’esquerra antineoliberal de la meitat meridional del continent.

La comparació amb l’Amèrica Llatina també és útil per assenyalar una important diferència. Certs cercles de l’esquerra europea volen creure que, amb Tsipras de primer ministre, s’obrirà una primera esquerda que, amb el temps, podria derivar en la convocatòria d’un procés constituent d’àmbit continental amb l’objectiu d’intensificar i democratitzar els vincles entre els diferents pobles d’Europa. A diferència dels processos liderats per la nova esquerra llatinoamericana -per als quals el nexe entre sobirania i democràcia té una importància decisiva-, en el cas grec no es tractaria d’atenuar els llaços amb la potència dominant, sinó de forçar-la a adoptar una pràctica conseqüent amb el discurs benvolent i democràtic amb què fins ara ha disfressat la seva relació de dominació. Es tractaria, en definitiva, “d’obligar els europeistes a fer d’europeistes”.

A aquestes altures, val la pena preguntar-se fins a quin punt té sentit alimentar la idea que Syriza pot rescatar la Unió Europea de si mateixa. Si Tsipras fracassa en les seves negociacions amb les autoritats europees, les conseqüències per a l’actual projecte d’integració europea seran, òbviament, molt perjudicials, sobretot si el BCE continua posant traves a l’accés de liquiditat del sistema financer grec i acaba forçant una expulsió de l’euro. Si, per contra, Grècia aconsegueix doblegar els seus creditors, potser podrà obtenir una certa reestructuració del deute públic grec i nous préstecs del BCE amb menys condicionalitat política. Fins i tot en aquest cas, però, l’escenari d’un govern grec estimulant la seva demanda interna en contra de l’austeritat dominant aniria en detriment d’una política fiscal coordinada a nivell europeu i deixaria els desequilibris de la unió monetària sense resoldre.

Passi el que passi, la missió de salvar l’euro -és a dir, no només de garantir la seva supervivència, sinó de modificar-ne l’estructura perquè, en expressió de l’economista Antón Costas, deixi de funcionar com una “gàbia de masoquistes”- estarà molt per sobre de les possibilitats del govern de Syriza. Amb els canvis que s’acosten, potser ha arribat el moment de plantejar-se seriosament si la consigna de “Més Europa” segueix sent la solució realista per a tots els problemes dels països euromediterranis. Al cap i a la fi, a ningú no se li acudiria pensar que, més enllà de salvaguardar la seva sobirania, els melis també haurien hagut d’assumir el deure històric de liderar una refundació igualitarista de la Lliga de Delos que alterés radicalment les bases materials de l’hegemonia atenesa.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF