Lliçons de Portugal

Els diaris publiquen la notícia que la Troica (FMI, BCE i Comissió) ha aterrat a Lisboa, en una visita extraordinària, amb el propòsit de vigilar el primer ministre Passos Coelho i assegurar-se que, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional que vetava la supressió d'alguna paga per als funcionaris públics, el Govern compensarà l'excés de despesa fent retallades addicionals en un estat del benestar que, pel que un sent, ha estat castigat fins a quedar exsangüe. L'incompliment dels compromisos adquirits pot resultar en l'ajornament sense data fixa del pagament d'una part del rescat sol·licitat, necessari per al funcionament diari de l'economia portuguesa.

No miro aquí de calibrar el risc de prolongar la política d'austeritat imposada a un país ja debilitat per dècades de nul creixement, sinó de cridar l'atenció del lector sobre la manera com s'està fent aquesta política. La defineixen i supervisen els membres de la Troica -així, amb majúscula, figura en els documents portuguesos-, funcionaris que tenen un coneixement del país per força limitat a les seves grans xifres, que no tenen per què saber res de política, i que no responen de les seves apreciacions més que davant els seus superiors. Aquests imposaran els seus criteris a un govern del país sortit de les urnes. ¿No els sembla que és el món al revés?

Podem pensar que els funcionaris de la Troica no fan sinó transmetre els criteris elaborats pels seus superiors, profunds coneixedors del país i sincerament compromesos amb el seu benestar, de manera que no cal preocupar-se. Això tampoc és cert. Els criteris que informen les decisions que transmet la Troica neixen de simplificacions i apreciacions parcials sobre el país -ja sabem com són els del Sud- amanides amb la salsa d'una moral de parvulari -el càstig és pel bé de l'alumne- i inspirades en l'interès nacional dels països creditors. No obstant això, el govern portuguès no tindrà més remei que seguir les instruccions, esperant que el país les aguanti. Com han canviat les coses! En temps de Franco, les missions del Fons Monetari Internacional eren aprofitades pels il·lustrats locals perquè els informes del Fons recomanessin el que els il·lustrats no s'atrevien a dir de paraula. Els precursors de la Troica ajudaven així a la modernització del país, prestant la seva autoritat als que el coneixien de debò i als que de debò estaven interessats en el seu benestar.

Caracteritzar la situació d'avui des del punt de vista cultural, religiós o fins i tot ètnic com un conflicte entre Nord i Sud no em sembla gaire fructífer. És un conflicte entre deutors i creditors, encara que és cert que els creditors solen ser sempre els del Nord i els deutors els del Sud. Però no creguem que si s'invertissin els papers ens comportaríem, uns i altres, d'una altra manera. Uns i altres podem treure lliçons útils d'aquesta situació. Per a nosaltres, els deutors, la lliçó la va donar no fa gaire un antic primer ministre suec, i s'aplica tant a Espanya com a Portugal, diguin el que diguin els que insisteixen en les diferències: "Per a un país deutor no hi ha ni sobirania ni democràcia". La primera condició per recuperar una cosa i l'altra és deixar de deure diners. Si volem fer alguna cosa amb la nostra sobirania i ens agrada la democràcia, la nostra primera prioritat, en el terreny polític, hauria de ser la reducció del dèficit. I no cal fer-ho pensant que es tracta d'un ajust temporal i que ja tornaran les vaques grasses, perquè l'Estat trigarà molt de temps a disposar dels recursos que va gastar durant els anys anteriors a la crisi.

Hi ha una altra lliçó, que no vam aprendre a temps: si és cert que en política, especialment en política internacional, no hi ha amics, només interessos, també ho és que, excepte en ocasions excepcionals, no hi ha regals, només préstecs. Els Fons de Cohesió que el nostre país va arrencar, com una gran victòria, als països del Nord en el Tractat de Maastricht van ser un mal negoci. Amb els diners es van fer coses bones, però també ximpleries; vam acabar creient-nos més rics del que en realitat érem, i els nostres polítics autonòmics i locals van mesurar el seu èxit pel volum de fons que eren capaços d'atreure al seu territori. Per la seva banda, els nostres creditors creuen que tot el que veuen aquí s'ha fet amb els seus diners, cosa que, naturalment, està allunyada de la realitat, però que ens perjudica. No ens enganyem: vam vendre el nostre dret a opinar a la taula comunitària pel clàssic plat de llenties.

La lliçó per als creditors no és menys senzilla: com se sap d'antic, la justícia sense misericòrdia és crueltat. No es pot convertir el pagament dels deutes en la regla suprema de la conducta humana: aquesta exigència no justifica qualsevol atropellament. Així, aquesta crisi ens obliga a plantejar un problema espinós, però indispensable si volem seguir de bona fe en el projecte europeu: entre uns i altres hem d'arribar a un acord sobre el que estem disposats a acceptar com els límits de l'obligació de solidaritat. Mentre n'hi havia per a tots, aquesta qüestió passava a segon pla. En el moment actual es fa urgent plantejar-la, de manera que serveixi per al futur. Al nostre país estem vivint aquest mateix problema. Podríem començar per intentar abordar-lo aquí; tot i que, vist de prop, el problema sembla tan espinós que fa por entrar-hi. Però si no som capaços de trobar una solució entre nosaltres, no caldrà pensar a trobar-la a escala europea.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF