La mort per difuminació de la televisió local

Segons llegeixo en un informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, dels 50,5 milions que les televisions locals facturaven el 2007 a Espanya es va passar a uns minsos 1,3milions el 2013. En realitat, aquesta dada té una mica de trampa: en el recompte s’hi incloïen televisions que intentaven fer una cadena més o menys generalista a partir d’enfilar diferents llicències de proximitat. La fórmula no va funcionar i van anar caient pel camí, a mesura que la crisi s’acarnissava amb Espanya i el duopoli concentrava cada cop més inversió publicitària. Per exemple, l’any 2008 el grup Prisa va tancar Localia Televisió, que, segons dades pròpies, estava present al 84% de les ciutats espanyoles de més de 50.000 habitants. Vora 300 persones van acabar al carrer.

Més enllà d’aquests matisos, queda clar que la televisió local privada ha de tenir un règim especial, en el qual es premiï el que faci de servei públic, tenint en compte que -llevat d’excepcions comptades- és impossible que el sector se sostingui a partir de la seva activitat comercial.

Després de l’ensulsiada publicitària, el que queda és un sector desolat, que amb comptades excepcions se sosté gràcies al voluntarisme dels que tiren endavant el canal: aproximadament la meitat de les persones que treballen en una televisió de proximitat privada ho fan gratia et amore. O, més precisament, són joves que accepten fer d’aprenents amb l’esperança d’incorporar-se al mercat laboral real gràcies a l’experiència adquirida.

Com es pot sortir d’aquests cicles perversos? Cal fer un moviment decidit per acostar aquestes televisions a una lògica de tercer sector. I si n’hi ha alguna amb clara vocació comercial posar-li totes les facilitats perquè pugui emprendre la via professional. Però, per a la resta, el més assenyat seria dissenyar una estratègia de conjunt en què s’assumís la seva dependència del sector públic, la qual cosa vol dir, primer, assegurar-se que els continguts que es generen són realment d’utilitat pública.

La Xarxa és una bona eina de coordinació a la qual es podria treure més suc. Un dels problemes és la dispersió d’esforços. També les capelletes territorials. I la poca entesa entre públiques i privades. La Xarxa podria ser el catalitzador d’un canal potent, present en múltiples plataformes, que aplegués una programació generalista sòlida, a partir de la qual cada territori fes desconnexions en funció del que tingués per oferir. Però seria crucial que els catalans, especialment els de ciutats mitjanes i grans, tinguessin al cap que hi ha els quatre canals de la Corporació, 8TV i el canal local. Per respectar cada idiosincràsia local, s’ha tendit a difuminar la idea de La Xarxa com a canal -es presenta més aviat com a central de serveis i intercanvi- però potser ha arribat l’hora de revisar-ho. Si no, el sector pot morir per difuminació.