Podem: subversió o correcció del sistema?

Una de les principals conseqüències de la greu crisi econòmica que patim, i de la qual sembla -toquem fusta- que anem sortint, és l’agreujament de les desigualtats. No és només la pèrdua de rendes de la classe mitjana, nucli de tota societat avançada, sinó l’evident agreujament de les diferències en els extrems de la distribució, un fenomen doble i simètric: d’una banda, l’augment de la riquesa dels més benestants, fins a extrems que freguen l’obscenitat quan no hi entren clarament; de l’altra, la depauperació dels menys afavorits, dels que a causa de l’atur han vist molt rebaixat el seu nivell de vida o fins i tot han perdut l’habitatge, i també, i sobretot, dels que malgrat conservar el lloc de treball viuen molt a prop del llindar de la pobresa pels forts ajustaments salarials.

La desigualtat és un problema amb implicacions ètiques i econòmiques. Però no és menys important el seu impacte polític. A partir sobretot de la Segona Guerra Mundial, les societats europees van erigir estats de benestar amb la idea que un cert nivell de desigualtat és adequat per mantenir els incentius a l’esforç i el mèrit, però que alhora cal promoure la igualtat d’oportunitats mitjançant l’accés universal a prestacions de garantia de rendes (malaltia, atur, vellesa) i a certs béns essencials (educació, sanitat, habitatge, cultura). La idea bàsica era que el capitalisme és el sistema més eficient per augmentar la producció i la riquesa, però que cal legitimar-lo corregint amb energia des de l’estat les grans desigualtats que tendeix a generar. La lluita contra la desigualtat, per tant, ha sigut un mitjà per legitimar el sistema incorporant les classes treballadores al gaudi dels beneficis generats pel capitalisme. I el que ha passat durant la crisi és que a Espanya (el fenomen s’ha donat arreu, però aquí de manera molt notable) l’aprofundiment de la desigualtat ha posat en qüestió cada cop més la legitimitat del sistema polític i econòmic sorgit de la Transició.

En aquest context de contestació popular neix Podem. Sorgit com una plataforma que recollia el malestar dels sectors més damnificats per la crisi i de persones que, sense ser-ne afectades, s’hi sentien moralment involucrades, Podem era l’expressió del descontentament i la indignació plasmada en el que representava el 15-M. Amb conceptes senzills com el de “la casta” i un llenguatge planer i una mica agressiu amb l’autisme dels polítics convencionals, Podem es presentava com una proposta antisistema. Els pronunciaments d’alguns dels seus caps visibles i l’exhibició una mica imprudent de relacions amb certs líders llatinoamericans tenien ressonàncies d’ordre utòpic i fins i tot revolucionari. La trajectòria prèvia de líders com Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero (que eren pròxims a la trotskista Izquierda Anticapitalista) i el programa per a les eleccions europees de 2014 accentuaven aquest perfil. Les referències crítiques al que anomenaven “el règim del 78” i l’èmfasi en la defensa de les víctimes de la crisi (aturats i entre ells sobretot els joves, els desnonats, etc.) i l’esment de formes de lluita no del tot legals deixava entendre que l’objectiu de Podem era la substitució de l’actual sistema polític i econòmic per un altre a l’estil de l’anomenat socialisme bolivarià.

Però des de la transformació de la plataforma en partit polític, les coses han canviat a ritme accelerat. El document Un proyecto económico para la gente, dels catedràtics Juan Torres i Vicenç Navarro, que inspirarà el programa de Podem en matèria econòmica, porta el partit cap a una orientació socialdemòcrata o, si es vol, de socialisme nòrdic, en què els plantejaments de caràcter revolucionari han sigut substituïts per una línia fortament reformista que, sense renunciar a grans transformacions en el camp de les polítiques públiques, especialment de la política econòmica, permet descartar qualsevol desig de deslegitimació del sistema en què vivim. En el futur programa econòmic de Podem hi haurà coses que ens agradaran molt, poc o gens, però en el camp de la lluita contra la desigualtat es pot afirmar que no hi trobarem cap vel·leïtat de subversió, i sí moltes propostes (que semblin encertades o no és cosa de cadascú) per reformar i corregir allò que en els últims anys ha funcionat tan malament, la qual cosa restauraria la legitimitat del sistema en comptes de destruir-lo. Tant de bo, si això serveix per despertar la classe política tradicional, que massa sovint sembla molt lluny del poble al qual representa.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF