Xavier Sardà. L'èxit era això

Parla com qui camina amb plataformes. Imposta la veu per dir les coses més trivials. En ell l'histrionisme és una segona naturalesa i de vegades costa saber si la primera encara hi és.

Té un català de fonètica d'abans, però algun castellanisme de tant en tant delata en quina llengua se sol cultivar. Treballa bé les pauses i explota a fons tot de recursos de la col·loquialitat -d'empassar saliva a fer petar la llengua- que li ha anat enganxant amb els anys el senyor Casamajor.

Fugint d'una infantesa de mestres sàdics i sense mare als 8 anys, sempre ha volgut tenir èxit i volar alt. L'estela del concunyat Mainat li ha imposat de brúixola l'audiència, que en un mar liberalitzat té per nord la teleporqueria. L'èxit ha sigut total, s'ha fet milionari, però a un preu molt alt: sentir-se dir que, per tenir-lo, ja no podia caure més baix.

Ara fa de tertulià en emissores públiques del país i dissimula la magresa de dades i arguments amb èmfasi retòric i frivolitat. El Javier que brillava a la matinada davant joves ximplets i una mica col·locats és un Xavier que al matí, amb una audiència que ha dormit bé i té coses al cap, més aviat fa patir.

Té una espina clavada: haver decebut el seu mentor a Radio Nacional, el mestre Juan Manuel Soriano. Un dia el va veure en somnis i li deia amb aquella veu de Rock Hudson: " Sardá, basta de mierda. Haga entrevistas a fondo, como Soler Serrano ".