Publicitat
Publicitat

¿Diàleg dins de la Constitució?

Si alguna cosa es pot dir de Catalunya és que fa segles que lluita per ser reconeguda com a nació: que sent i sap que no viurà dignament ni sobreviurà històricament si la governen poders que assetgen la seva identitat i la volen dissoldre en una altra cultura. Per això és tan absurd que li demanin diàleg dins un marc legal que la nega com a nació, com a subjecte polític, com a interlocutor. Si és respectada mínimament, Catalunya pacta. Si és negada, es revolta i, almenys fins ara, sol ser derrotada... però acaba ressorgint.

En aquest context, es fa difícil saber què hi pot haver de cinisme, d’ignorància o de pragmatisme en la insistència dels líders mundials a demanar diàleg dins de la Constitució. ¿Saben Merkel o Macron de què parlen quan la invoquen? El pacte del 78 i la Constitució que se’n va derivar obrien la llei a llibertats que el franquisme havia esclafat. Feta sota pressió militar, en alguns casos l’obertura era una escletxa tan prima que calia llegir entre línies per detectar-la. La detectava un jove Aznar, que, en set articles a La Nueva Rioja, advertia contra la potencial deriva “esquerranosa i secessionista” de la carta magna. Aquella escletxa la va acabar de tancar el Constitucional amb la seva sentència del 2010 contra l’Estatut i, com ha explicat molt bé a l’ARA el meu veí de plana, va ser llavors quan el pacte es va trencar. Digui el que digui l’espectral Aznar, el pacte del 78 no l’ha trencat el Procés, el va trencar l’involucionisme liderat per la seva FAES.

Negar-li a Catalunya (o al País Basc) el seu caràcter nacional -parlar-ne com una regió, com una demarcació administrativa, dins de la nació espanyola- no formava part del pacte del 78 i sí del nucli doctrinal franquista que aquell pacte havia de desbordar si tenia algun sentit. I avui a la UE és aquest nucli doctrinal i no pas l’esperit constituent de Roca, Herrero de Miñón o Solé Tura el que s’imposa desvergonyidament. S’imposa als corredors de Brussel·les, on els portaveus fugen d’estudi reduint-ho tot a un conflicte entre “Espanya i una de les seves regions”. I també en la vociferant gernació rojigualda que tant s’assembla, pel que fa a “ la sagrada unidad ”, a les de la Plaza de Oriente.

Però Espanya no pot ser democràtica i negar alhora que és plurinacional. No cal conèixer gaire la seva història per saber que, així que hi apunta la democràcia, les seves nacions -que sempre hi són- reemergeixen, i quan torna la dictadura -i sovint per això torna- són esclafades. El preu d’esclafar Catalunya serà tornar a omplir les presons de presos polítics. I, en aquest sinistre viatge al passat, l’esquerra digna d’aquest nom també serà perseguida.

Imposar com a únic marc de diàleg la Constitució llegida i esmenada pel PP, lluny de contribuir a l’estabilitat i la convivència, alimenta una fòbia a la diversitat d’arrels profundament autoritàries, reobre les ferides i fractures que el pacte del 78 intentava tancar i allibera els dimonis que fan de la història d’Espanya la més trista.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF