La temptació independentista

Així com la literatura roman, l’assaig polític caduca. El 2005 Albert Sáez va publicar un llibre ( El futur del nacionalisme ) on deia que el lideratge de l’espai nacionalista es jugava entre Maragall, Montilla, Mas, Duran, Carod i Puigcercós. Maragall i Montilla van durar una legislatura cada un. Duran aviat no serà líder ni del seu partit. Carod viu dedicat al periodisme i Puigcercós s’ha esfumat literalment. D’aquells sis personatges, l’únic que segueix políticament viu és Mas, que es resisteix a rendir-se i sembla que tornarà a presentar batalla malgrat aquesta legislatura frustrada.

Més enllà dels líders, Sáez veia tres possibilitats de futur: que el PSC imposés la seva dimensió catalanista, que CiU recuperés l’hegemonia i reprengués la dinàmica sobiranista amb ERC o que les forces es mantinguessin equilibrades. Aquí sí que el temps va donar la raó a Sáez: a les eleccions del 2010, CiU va recuperar l’hegemonia i el PSC es va ensorrar; i posteriorment CDC va reprendre la dinàmica sobiranista amb ERC fins al punt de formar-hi una coalició electoral que va infligir un 62-16 al PSC. El que no podia preveure Sáez era que la “dinàmica sobiranista” estigués a punt d’esdevenir una aposta explícita per la secessió. La secessió, en canvi, sí que era damunt la taula l’any 2010, quan Jordi Manent i Àlvar Thomàs van publicar La temptació independentista, una obra que no només no ha caducat sinó que té tints profètics.

Els autors avisaven que el llibre no agradaria gens als independentistes més abrandats, que els titllarien de “dependentistes”, “unionistes”, “traïdors”, “aixafaguitarres” i altres epítets que la caverna indepe (l’expressió és d’Eduard Voltas) dedica a qualsevol persona que arrufi una mica el nas davant de la independència ara-i-a-qualsevol-preu. La tesi del llibre és ben senzilla: el nacionalisme no és majoritari a Catalunya, i per això cal que en el si del moviment nacionalista “almenys uns quants centenars de quadres” no caiguin en la temptació independentista i siguin capaços de vertebrar una majoria electoral i social. “Si tot el nacionalisme cau en l’independentisme -deien-, el país tindrà una minoria política molt activa, sobrerepresentada socialment i políticament però amb poca capacitat de transformació del conjunt de la societat”. I advertien del perill de deixar en mans de partits espanyols una part de la població que fins aleshores votava partits d’obediència catalana tot i no ser nacionalista.

Manent i Thomàs sostenien la seva tesi mirant els resultats electorals, no pas sobre la participació sinó sobre el cens. A Catalunya, en totes les eleccions espanyoles entre 1977 i 2008 el vot “sucursalista” va superar el vot “nacionalista”. I en cap elecció catalana entre 1980 i 2006 la victoriosa suma de CiU i ERC va anar gaire més enllà d’un terç del cens electoral. La tesi també es basava en el sentiment de pertinença: en totes les enquestes produïdes entre 1989 i 2009 prop d’un terç dels catalans es definien com a més catalans que espanyols i només catalans, però més del 40 per cent se sentien tan espanyols com catalans.

Entre 2010 i 2015 han canviat moltes coses; la base electoral i sociològica sobre la qual Manent i Thomàs construïen el seu argument subsisteix. A les eleccions espanyoles de 2011 es va mantenir la constant: la suma de PSC i PP va superar la suma de CiU i ERC. (Com era previsible, el 20-D les candidatures amb referent estatal van tornar a superar els partits “nacionalistes”.) El mateix a les eleccions catalanes: projectat sobre el cens, el 47-48 per cent dels vots obtinguts pel bloc sobiranista el 2010, el 2012 i el 2015 permetria a Manent i Thomàs seguir dient que l’onada independentista “només afecta un terç del país, i s’oblida dels dos terços restants”.

L’any 2010 la recepta de Manent i Thomàs era clara: abans d’entrar en la cursa per l’estat calia enfortir la nació. “En la hipòtesi d’un xoc de trens entre Espanya i Catalunya -especulaven-, els catalans tenim totes les de perdre”. Ara que el 20-D ens ha fet xocar amb la realitat, podríem dir que la recepta no solament és clara sinó també urgent. Borja de Riquer es queixava aquí mateix que a cada revolt de la bugada independentista perdem un llençol. Potser és el moment de fer una pausa, no fos cas que a base de tanta astúcia ens quedéssim sense aixovar.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF