Refrescant la memòria: oda als màsters

Sembla que Cifuentes no recorda quan va escriure la tesina. Això sí que crec que és inoblidable!

Aquest cap de setmana, durant la solemne cerimònia de graduació del màster en estudis àrabs que he estat cursant a la Universitat de Georgetown durant els dos últims anys, em va venir al pensament Pablo Casado. Mentre veia desfilar davant nostre els professors vestits amb les túniques acadèmiques tradicionals, vaig imaginar que ell devia haver estat en alguna cerimònia similar anys enrere, quan va cursar el certificat en estudis legislatius o quan va ser 'visiting professor' en aquesta universitat. Però sembla que ell ara no recorda amb claredat els detalls de la seva estada aquí, ni dels estudis de postgrau que va realitzar prèviament. És realment una llàstima no poder recordar una experiència com aquesta... així que espero poder refrescar-li la memòria.

Entre els que érem al campus celebrant la graduació, professors, alumnes i familiars, s’hi veien molts somriures de complicitat, de satisfacció i, entre els companys, fins i tot d’incredulitat. Tots érem conscients de l’esforç que hem fet durant aquests dos anys, de la pressió d’haver de donar diàriament el 200% de nosaltres mateixos per sentir-nos mereixedors de l’oportunitat de ser aquí i de la beca que a alguns ens ha permès ser-hi. Tots sabem com ens hem dedicat cada dia –i cada nit– a llegir els centenars de pàgines de lectures per a les classes, escriure assajos i estudiar per a les presentacions, les classes diàries d’àrab i els exàmens setmanals. Tots i cadascun de nosaltres hem fet de la biblioteca de la universitat la nostra llar, alguns literalment, memoritzant cada racó i el gust únic del cafè del bar, renunciant a les vacances i perdent el compte de les vegades que hem dubtat si aconseguiríem celebrar aquest moment. Però hi vam ser, i dubto que se’ns oblidi cap de les classes o dels professors. Benvolgut Pablo Casado, comença a recordar alguna cosa?

Mentre veia desfilar els professors amb les túniques acadèmiques, vaig pensar en Casado i Cifuentes

Mentre de fons sonava l’himne nacional americà a la cerimònia de graduació, jo seguia capficada en tota la feina feta i en la diversitat d’idiomes que hem compartit amb els companys i companyes aquests dos anys. Això i la memòria selectiva de Casado em van fer venir al cap aquella estrofa de La Trinca: “Com que l’home és un somiatruites, senyors meus, és un 'sueñatortillas', ell es pensa que és bufar i fer ampolles, i se’n diu 'soplar y hacer botellas señor', 'eso' rai...” Encara immersa en aquesta melodia, vaig sentir com el portaveu del secretari general de les Nacions Unides donava alguns consells als futurs graduats de la sala, el primer dels quals era ser conscients de la importància de la reputació que ens forjarem com a professionals. Coses que passen, de cop vaig recordar el cas Cifuentes. Entre altres llacunes, ella sembla que tampoc recorda els detalls de quan va escriure la tesina del màster. Ai las! Això sí que crec que és inoblidable! Un any i mig veient créixer la tesina, des dels seus primers passets fent classes tutorials de recerca i seleccionant mostres, passant pels mesos pràcticament d’acampada a la biblioteca únicament sortint per fer entrevistes i reomplir els tàpers, fins que va complir la majoria d’edat durant la defensa oral davant el tribunal. Benvolguda Cristina Cifuentes, li sona aquest procés?

Ara els meus companys i jo comencem una nova etapa, ja professional, en la qual tinc el pressentiment que tot i recordar cadascun d’aquests detalls no tindrem les facilitats que altres han tingut. En qualsevol cas, espero que mai ens oblidem de tota la pedra picada, que ja veiem que amb les glòries s’obliden les memòries.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF