El Me Too a l'esport català
BarcelonaLa periodista Danae Boronat comentava fa alguns dies en una entrevista en aquest diari el seu llibre No las llames chicas, llámalas futbolistas, en què parla amb unes quantes jugadores de futbol que expliquen els abusos i vexacions que van patir de l’exseleccionador espanyol Ignacio Quereda. Que apareguin aquesta mena d’històries és un pas endavant important per posar fi als silencis còmplices que hi ha hagut sempre al voltant d’aquesta plaga que afecta la nostra societat molt més del que ens pensem.
Els últims anys, l’ARA ha intentat posar el focus en aquest problema publicant desenes de reportatges sobre situacions d’abús i assetjament en diferents àmbits de la vida, des de l’eclesiàstic fins a l’escolar, passant pel polític i el cultural. Però, precisament, el punt de partida fa tres anys va ser una investigació sobre l’esport, en què es detallava la manera d’actuar d'uns quants entrenadors amb les seves víctimes, la majoria menors. El reportatge es va centrar sobretot en dues històries, vinculades a la natació, però hi havia referències a altres disciplines com el bàsquet i el futbol. Cap cas era mediàtic. Els abusadors podien ser referents dins el seu esport, però no eren personalitats reconegudes, casos d’impacte que ajudessin a esmicolar el mur de silencis del qual s’aprofiten aquests llops.
A Catalunya, el Me Too ha començat a treure el cap tímidament aquests últims temps. Fer el pas endavant per denunciar aquestes situacions és dificilíssim, la por i la vergonya són omnipresents, però per sort cada cop més gent s’atreveix a rebentar l’omertà. No obstant això, encara som lluny del que ha passat en altres societats, on moltes esportistes han dit prou. El cas més paradigmàtic es va produir als Estats Units amb Larry Nassar, un metge que va abusar de centenars de gimnastes. Entre elles Simone Biles, una de les esportistes més importants del segle XXI. Biles és una icona de primer nivell, referent per a molts adolescents, i amb la seva denúncia va aconseguir visibilitzar encara més la qüestió. Posar-hi paraules. Posar-hi una cara. Aquí encara ens falta la nostra Simone Biles. Perquè malauradament el que passa als Estats Units també passa a Catalunya. Només que anem amb uns quants anys de retard. Fins ara, a casa nostra, els llops han pogut udolar lliurement, però cada vegada som més a prop que un esportista famós trenqui el silenci i posi fi a tants anys d’impunitat.
