Míchel Sánchez: "També és important deixar de pensar en el futbol, perquè l'estrès del dia a dia és molt alt"

GIRONA"Girona 3 vegades immortal", "Fes història" i un "53", fent referència als punts mínims que Míchel demana als seus homes. Aquests van ser els tres elements inicials amb què l'entrenador blanc-i-vermell va fer la xerrada prèvia al debut a Sant Sebastià, publicada als canals oficials de l'entitat catalana. Tres conceptes que la plantilla ha interioritzat tal com fan els més fidels amb els seus manaments. El tècnic madrileny atén l'ARA abans del partit d'aquest diumenge en què el Girona rep el Getafe a Montilivi (19 hores, DAZN).

Has vist el vídeo?

— Sí, esclar. En David (Torras, cap de comunicació) i en Bruno (Olivé, encarregat i responsable de la part audiovisual) em fan mirar els continguts abans de publicar-los. Em fa molta vergonya, perquè és una cosa íntima, de nosaltres. Però el club considera que emetre-ho és bo per a la nostra gent, així comproven la nostra manera de treballar. N'hem fet algun més i ja hi estic acostumat, però, sobretot al principi, em feia molta vergonya.

Com treballes la comunicació amb la plantilla?

— És una barreja de preparació i improvisació. Al cap hi tinc el que vull dir i transmetre, i després veig les cares dels jugadors i deixo espai per a la improvisació. Però tinc clar quin guió seguiré, quan ho faig.

La idea és que tothom senti que aquest projecte és seu, perquè així s'hi impliqui més.

— Al cent per cent. Les cares tenen nom propi: Stuani, Juanpe, Bernardo, Borja, Juan Carlos, David... Aquesta gent fa que el dia a dia de l'entrenador sigui espectacular. Ells coneixen el significat de la paraula equip i són el cor del Girona. Sense aquests futbolistes és impossible que la meva organització i la meva manera de cohesionar el grup surti bé.

Un entrenador no només ensenya als seus futbolistes, també en pot aprendre.

— Persones importants, quan no han jugat el que esperaven o imaginaven, han fet un pas endavant per al col·lectiu. I no només en els partits, el més valuós és la feina diària. Perquè quan Bernardo o Stuani no han sigut titulars un diumenge, l'endemà són els millors. He après de la seva cultura esportiva. I això, per a un jugador jove, és imprescindible. Un nano que apareix aquí del City Group, l'Atlètic, el Barça o el Madrid; jove, que té la sensació que jugarà i no juga, si no tingués un bon exemple al vestidor, les coses serien diferents.

El futbolista és egoista.

— Jo també ho era. Stuani s'enfada amb mi, quan no juga; Bernardo s'enfada amb mi, quan no juga. Però ells posen per davant el grup! És fonamental per a la gestió de l'entrenador i l'èxit, perquè provoquen que el nivell de l'equip sigui molt alt en exigència als entrenaments. És la clau. En el meu llibret, l'entrenament és la part més important de la setmana. En la competició, la meva idea és connectar mentalment el jugador amb allò que ha entrenat. Però el jugador ja la té, la idea, i si durant la setmana no ha fet les coses amb exigència, determinació i mentalitat, és impossible que surti bé a la competició. Si hem competit bé és perquè el nivell als entrenaments és molt alt.

Vas arribar sol a Girona, i part de la família no va venir fins a l'any passat. Què t'aporta la seva presència?

— La família em fa millor entrenador, sens dubte. I sobretot la meva vida és millor [rialles]. Recordo que l'inici del primer any no va ser bo i pensava les 24 hores en l'equip. Ara, gràcies a Déu, la meva dona i el meu fill gran són aquí (el petit juga a les categories inferiors del Madrid) i arriba un moment en què deixo de pensar en el futbol, perquè tinc altres coses a fer i puc prendre distància. Per a mi és important, ja que la meva exigència i l'estrès que em demana el dia a dia és molt alt i necessito desconnectar. Ara arribo a casa i puc fer-ho una mica; fa dos anys no ho podia fer.

També et permet compartir emocionalment tot allò que va passant.

— Això ja ho feia, perquè no deixàvem de trucar-nos amb la meva dona i li explicava què sentia. Ara, esclar, puc tenir una conversa amb ella en persona. Tenir el meu complement perfecte al costat és molt important. És veritat que el primer any a Girona les coses van ser d'aquella manera, però jo necessitava la meva dona aquí. Per això han vingut.

Diumenge Espanya té una cita en la final del Mundial femení contra Anglaterra. Com entens el seu impacte?

— El futbol femení ha crescut espectacularment i, a poc a poc, estic segur que anirà a més. El futbol és el mateix. Veus el partit de les semifinals i t'adones que juguen molt bé. Transmeten la mateixa motivació, il·lusió i mentalitat que hi ha al futbol masculí. Arribar a la final és fantàstic per al futbol femení i desitjo que guanyin el Mundial. Després del que va assolir el 2010 l'equip masculí, toca fer història i fer un salt de qualitat molt gran. També a la societat, perquè l'home i la dona són iguals. No entenc que hi hagi gent que pensi d'una altra manera.

Em comentaves abans de l'entrevista que tenies el català una mica rovellat després de les vacances, però no s'ha notat.

— Sí, perquè a casa no parlo català i amb l'estiu pel mig trobo que em falta continuïtat. Però aquest any milloraré molt més, n'estic segur, perquè ho intento i tinc un bon professor. Aquí la gent ja sap que em pot parlar en català perfectament.

Quina és l'última paraula que t'ha cridat l'atenció?

— N'hi havia una, però ara no la recordo... acera, però en català.

Vorera?

— Sí, vorera. Em fa gràcia, perquè a Girona no hi ha gaire gent que la utilitzi. I quan una persona em va dir vorera, jo no entenia res, fins que em va explicar el seu significat.

["La paraula que buscaves és eixida", diu Josep Maria Baixauli, del departament de comunicació del Girona, un cop acabada l'entrevista.]

— Això, això, eixida.

Aquesta és complicada.

— Me la van ensenyar i volien que la fes servir en alguna roda de premsa per deixar al·lucinat a tothom amb el meu vocabulari. Imagina't que surto allà i dic que avui hem jugat com a l'eixida de casa [rialles].