El soci número 1, amb la fidelitat I la il·lusió del primer dia

GironaUn immens somriure delatava la felicitat de tots els gironins en veure com el seu equip competia davant tot un Atlètic de Madrid en una data inoblidable per a Ramon Marro Fabregas (Girona, 1935), que té l’honor de ser el soci número u del Girona des de l’any 2011. “Deuria tenir uns set anys quan els avis i els pares em van fer soci, ha passat tant de temps que ni me’n recordo”. A la memòria romanen milers de jugadors, incomptables gols i totes les categories inimaginables. Fins i tot regional. “Gaudíem d’allò més, érem tan superiors que guanyàvem per cinc i sis gols de diferència”. Qui va ser mestre i director d’ensenyament primari a Platja d’Aro, on viu des del 1960, mostra una gran passió quan rememora aquells dies viscuts a Vista Alegre.

Enganxat a l’estadi, just al darrere del gol sud, una pista d’hoquei era el reclam dels més petits mentre el Girona, al mateix temps, competia davant els seus rivals. “Nosaltres fèiem el nostre partit i, quan ens cansàvem, anàvem a veure el futbol. Allà ens podíem moure on volguéssim i sempre triàvem la zona de darrere de la porteria on atacava el Girona, per poder celebrar els gols de ben a prop”. Els primers grans referents no van trigar a arribar, molts d’ells a finals dels anys 40 i principis dels 50. “M’encantava el Girona d’Aldecoa, amb grans figures com Coll -va acabar jugant amb Kubala al Barça- i Ribera -l’Inter d’Helenio Herrera el va tenir a prova però va acabar signant per a l’Espanyol-. També teníem una davantera que mai oblidaré: Franch, Grabuleda, Medina, Camps i Huguet. A un d’ells, Medina, un defensa del Racing li va trencar la cama davant meu. Sembla que encara senti aquell crec, com una fusta quan es parteix en dos. Sempre hem tingut grans futbolistes, però quan destacaven marxaven, i així era molt difícil créixer”.

El Ramon, que acostumava a anar acompanyat de la seva família, no dubtava a seguir el seu Girona encara que no tingués amb qui compartir-ho. “No hi faltava mai, ni per Fires. Sempre que hi havia partit havíem de ser a taula per dinar a la una, ja que dues hores més tard havíem d’anar cap a l’estadi o no arribàvem...”, assegura, abans d’explicar una anècdota viscuda en un temps gens semblant a l’actual: “Molts dels meus companys no volien anar a veure el futbol els diumenges perquè s’havia de pagar entrada i, si després hi havia ball o volien anar al cinema, eren dues despeses que no estaven disposats a afrontar”, explica entre rialles. El club el va homenatjar el setembre del 2012, en la prèvia d’un partit davant la Ponferradina, juntament amb els penyistes més antics i el seguidor amb més desplaçaments acumulats.

“No s’hauria de deixar sol l’equip”

L’orgull de no haver abandonat mai el Girona es va fer més present que mai. “Sempre que l’equip ha anat malament, se l’ha deixat sol. La gent només s’engresca quan les coses van bé. No hauria de ser així. He fet tot el possible per seguir-lo. Fins i tot em ve al cap un matí que vam anar a esmorzar als Àngels, amb els amics. Aquella tarda el Girona jugava. Vaig arribar a la mitja part, i això que vaig córrer camp a través per no faltar-hi!”, presumeix, mentre es lamenta per no haver assistit a la gloriosa nit de l’ascens a l’elit. “Ho seguia per la televisió però no podia moure’m, sentia un dolor que no em permetia caminar”.

Tot i tenir una salut correcta, el pas del temps no deixa ningú indiferent, fet que li fa impossible visitar Montilivi tant com voldria. Quan ho fa, això sí, no se separa del Xavi, el seu gendre, i l’Aleix, el seu net. Amb ells va gaudir de la històrica estrena a Primera des del seu seient a la tribuna. “El partit amb l’Atlètic va ser extraordinari, mai havia vist res similar -comenta, emocionat-. Però tampoc havia fet tanta cua com aquell dia, quina gentada! Un cop a dins, quan vaig veure l’ambient i vaig sentir els crits de «Girona, Girona» em vaig quedar sense paraules. I els dos gols gairebé seguits, allò sí que va ser una bogeria... Quina llàstima que ens empatessin”. Preguntat per al futur, no dubte a respondre amb un optimisme moderat. “Si el Girona té sort i va aguantant segurament no arribarem a la Lliga de Campions, però podrem viure moments molt bonics”, manifesta amb la il·lusió de quan era un nen i corria, despreocupat, per Vista Alegre.