L’ALTRA MIRADA

L’or entre plats, pastissos i sorra

L'ultimate frisbee celebra els primers europeus a Castelldefels aquest cap de setmana

Cama esquerra davant, amb el turmell lleugerament inclinat, el tronc superior agafant embranzida, formant una ics amb les cames. El braç arriba al límit de la càrrega i inicia el moviment invers, acompanyat per una lleu flexió dels quàdriceps. Mil·limètric. La mecànica de passada de Tom Brady és una coreografia perfectament mecanitzada. Els gestos tenen sentit quan s’agrupen. Des de la recepció, quan dibuixa la jugada al cap. L’escena no pot traspuar més cinemàtica nord-americana, d’esport, de representar el prototip social de triomfador. La pilota té la seva quota de glamur. Imaginar-se el jugador dels New England Patriots enviant per l’aire un plat de cuina és més propi d’una pel·lícula de l’Oest amb aspiracions còmiques. Les males idees, però, són sovint les millors. Així, entre vaixelles i ganes de tenir problemes, va néixer el frisbee i, paral·lelament, la disciplina ultimate, que aquest cap de setmana celebra els seus primers campionats europeus per equips a la platja de Castelldefels.

“La gent el veu com un esport americà, perquè surt en algun anunci, en alguna pel·lícula. I és així, és el seu origen, fa cosa de 100 anys. Algú va adonar-se que un plat que es feia servir per als pastissos de l’època podia volar si el llançaves al revés. Van ser els primers discos voladors. La seva cultura va arribar a Catalunya el 1980, però va estar moribunda fins fa 10 o 12 anys”, diu a l’ARA Gerard Estanyol. Aquest enginyer va ser el primer president de l’Associació Catalana (el primer embrió d’una futura Federació) i un dels principals propulsors de la disciplina al país durant la dècada dels 80. Com ell, els primers grans aficionats van intentar canviar el context de quotidianitat que tenia el frisbee per acostar-se a la competició -professional- que triomfa a l’Amèrica del Nord. D’entreteniment puntual i simplista a una experiència purament esportiva. “Reuneixes hobby i esport. És un encert sumar la capacitat de fer volar el frisbee com tu vols i l’activitat purament física”, assegura Lluís Jackle.

És paraula d’expert: Jackle té més d’onze anys d’experiència a cavall entre el rol de jugador i el de tècnic del Club Esportiu Peixets barceloní. “Al final t’enganxa. A mi em va enganxar quan vaig passar de tirar el disc a la platja a descobrir l’ ultimate ”, afirma. La disciplina té elements que recorden el rugbi o el futbol americà. Es juga amb un disc sobre un terreny de gespa o sorra dividit en tres zones. A la primera, la central, la més àmplia, és on es produeix gran part de la interacció. Els jugadors mouen la possessió per mirar d’arribar a l’extrem contrari i puntuar. El dinamisme és constant. Només es poden guanyar metres amb passades, evitant que l’objecte de plàstic caigui o surti dels límits del camp. El contacte físic està prohibit. És una regla d’or, tan automatitzada que no s’utilitzen àrbitres.

“És la Champions”

La intenció és que el joc sigui espectacular, sense interrupcions, com altres esports de platja. El feedback entre l’estructura de competició i els jugadors es va reforçant. Cada vegada és més intens. El torneig que se celebra sobre la sorra castelldefelenca del Baixador, amb el Cremas com a equip amfitrió, és un bon banc de proves per a l’aficionat que gaudeix de l’esport sense limitar-se a un pràctica en concret. Aquests Europeus “serien la Champions League de l’ ultimate platja”, afirma Nico Bravas, el director del torneig. “Suposa un nou repte, un incentiu més per als equips que han guanyat les seves lligues domèstiques. Els fa ser més ambiciosos, guanyar presència i ressò internacional. Com que és la primera edició hi ha campions del curs passat o de fa dos anys”. En total, més de 700 atletes i 48 equips procedents de 19 països del Vell Continent lluitaran per un títol sense precedents.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF