«'¡Al loro, que no estamos tan mal!'»

El discurs de Xavi, just després de perdre a Anvers, només es pot entendre des de l’actitud d’algú que sap que ha de defensar-se contra l’hostilitat jutjadora de fora i també, especialment, de dins. Un competidor nat com ell segur que volia arrencar-se les parpelles veient com els seus jugadors havien fet el ridícul, però va sortir amb el fre de mà i a reivindicar-se aferrant-se a un argument empíricament cert: el Barça ha enterrat la maledicció dels dos darrers anys i, de moment, està ben viu en la cursa per optar als quatre títols en joc. Els que s’ho han d’apuntar són els que remenen el fang al voltant del president Joan Laporta, perquè les seves impaciències no li fan cap bé al Barça i col·laboren a emboirar més l’ambient. Si fan caure Xavi, ¿què creuen que aconseguiran, exactament? 

A Xavi l’han anat debilitant des del club i només faltava el capítol del Convogate per subratllar més el desgavell intern. Que l’entrenador no fos una aposta sentida i convençuda de Laporta ja va fer que el camí compartit no comencés de la millor manera possible. Per tot això, a cada corba, ha sorgit el debat de la seva continuïtat. A l’ull de l’huracà, però, també s’hi ha anat ficant ell per raons que res tenen a veure amb els enemics amb pell de xai: si, després de dos anys i mig al càrrec, hagués aconseguit estabilitzar un patró que li donés continuïtat al joc i als resultats, el seu lideratge s’hauria enfortit i la seva credibilitat seria indiscutible. Després de guanyar la Supercopa i la Lliga, aquest curs havia de ser el del pas endavant futbolístic, el de veure una evolució d’autor i elevar l’equip a un altre nivell. De moment, però, hi ha sobretot interrogants. 

Xavi ja ha capgirat la truita d’aquest equip: la temporada passada va aconseguir el seu Anoeta particular després de la seqüència Inter-Madrid. Aquell cop, el vestidor va respondre i el va seguir. Ara és l’hora de tornar a sacsejar i convèncer els jugadors. Han de recuperar les seves millors versions individuals, han de deixar de fer concessions al rival, han de tornar a pressionar com llops, han de tornar a creure en Xavi. Està a les mans de l’entrenador detectar els problemes, escollir bé els aliats i treballar a fons. Mestalla és una final que no es guanyarà per ràfegues de talent, sinó a partir del joc i les decisions valentes. El cop a la taula de l’entrenador s’ha de notar perquè hi hagi una reacció urgent i poder dir “¡Al loro, que no estamos tan mal!” Potser així, Xavi se salvarà i deixarà d’estar tan sol.