La litúrgia més meravellosa del Camp Nou

BarcelonaHi ha dies en què és inevitable sentir un pessigolleig a la panxa. Uns nervis que t'envaeixen des que et lleves i que saps que aniran augmentant a mesura que s’acosti l’hora del partit. Es tracta d’aquells dies en què anar a l’estadi és molt més que anar a animar el teu equip un diumenge qualsevol. Hi ha dies en què és com una religió, una data assenyalada en el calendari. Aquests dies, per als aficionats del Barça, solen ser quan el Reial Madrid visita el Camp Nou.

A mesura que s’acostaven les nou de la nit, el moment en què el col·legiat Ricardo de Burgos Bengoetxea dictaminaria que el partit es posava en marxa, el formigueig –i també les cues– anaven augmentant de manera progressiva al voltant del Camp Nou. Els més puntuals a arribar-hi, els guiris, rondaven les paradetes del voltant de l’estadi i també la botiga que el club té instal·lada a l’esplanada. Per a molts, era el seu primer clàssic. Fins a un parell d’hores abans del partit, era difícil sentir parlar català a la zona. 

Però les terrasses dels carrers pròxims a l’estadi ja s'anaven omplint dels parroquians habituals dels dies de partit, comentant l’alineació, cervesa en mà, convençuts que tocava guanyar el Reial Madrid i deixar la Lliga pràcticament sentenciada. Paral·lelament, centenars d’aficionats s’aplegaven prop de l’accés 17, per on havia d'entrar l’autocar del conjunt blanc. L’objectiu era recordar-los que això és territori blaugrana.

S’acosten les nou i el Camp Nou ja fa patxoca, tot i que encara queden força seients per omplir: l’afició del Barça, la de tota la vida, la que no està de visita, no té fama de ser gaire puntual. Però hi seran a punt per quan arribi un dels moments més especials de la nit. I és que l’estadi fa posar la pell de gallina quan, instants abans del xiulet inicial, l’afició entona a cappella el Cant del Barça. Aquest cop, sense mosaic, un costum que s’havia fet ininterrompudament des del 1992 en visites del Reial Madrid a l’estadi. La periodista Laia Tudel explicava a Catalunya Ràdio que el Barça ho havia fet per estalviar. Són temps complicats a la tresoreria blaugrana, però hi ha tradicions que no s’haurien de trencar. 

M’agradaria saber què passa pel cap d’un jugador del Reial Madrid quan salta a la gespa del Camp Nou i veu l’estadi més gran d’Europa tenyit amb els colors blaugranes i una senyera imponent. Aquest cop, només van rebre una xiulada sonora. Quina xiulada! Perquè si hi ha un partit en què l’afició anima amb totes les seves forces és el Barça-Madrid. I encara més quan des de l’octubre del 2018 no derrotes l’etern rival a casa. 

L'èxtasi es desferma al Camp Nou

L’afició estava convençuda que, aquesta vegada sí, havia arribat l’hora de tornar a guanyar l’etern rival a casa. Els jugadors van sortir al partit com avions, deixant enrere aquell Barça poruc i pragmàtic que va esgarrapar un 0-1 al Santiago Bernabéu en l’anada de les semifinals de Copa. Al Camp Nou, Xavi Hernández no podia dibuixar un Barça conservador i el seu equip, empès per una afició que ho ha passat malament els últims anys, va sortir a mossegar i a manar a partir de la possessió de la pilota.

Va arribar el gol d’Araujo en pròpia porteria, una gerra d’aigua freda a la qual l’afició va respondre animant l'equip després d’uns instants en què es va quedar glaçada. Encara quedaven els millors moments per viure: esclatar amb el gol de Sergi Roberto abans del descans, celebrar un gol anul·lat després de la revisió del VAR al Reial Madrid i, sobretot, fer tremolar els fonaments amb el gol del triomf de Kessie. ¿Se’n recorden, de la pell de gallina i els nervis a la panxa? Doncs això. “Barça, Barça, Barça”, va ressonar a l'estadi, bategant joiós cap al títol de Lliga. "Ens n'anem a Canaletes", deien alguns aficionats al sortir. Un dia de clàssic, la litúrgia més meravellosa del Camp Nou.