Quan Jordan va marxar als Pistons

BarcelonaL’episodi viscut a la tarda de malson d’aquest 5 d’agost ens ha recordat a molts un altre trauma: el del dia que Michael Jordan va trencar el vincle de tota una vida als Bulls i va fitxar pels Pistons. És, com bé saben, un trauma inexistent, un fitxatge que mai va passar, perquè Jordan, volem creure que per respecte narratiu a la seva història personal, mai va abandonar casa seva. 

Disculpin la distopia, però el Barça hi va ajudar. El comunicat del club, que els socis rebien de calça curta i en xancletes als volts de les 19.48 hores, recordava molt el que van fer els Bulls per anunciar la marxa del símbol a l’odiada franquícia de Detroit. “El Barça vol agrair de tot cor l’aportació del jugador a l’engrandiment de la institució i li desitja el millor en la seva vida personal i professional”. Un total de tres paràgrafs i 110 paraules. El format exacte del comiat que es dispensa a un jugador del Barça B que marxa al Sassuolo servia per dir adeu al millor futbolista que ha trepitjat mai el Camp Nou, a l’home que més felicitat ha regalat al poble culer.

I esclar, a tot Catalunya s’ha desencadenat una allau de whatsapps –“QUÈ EN SAPS”, “DIGUE’M QUE NO ÉS CERT”– que deixa clara la profunditat i riquesa de les realitats paral·leles a què ens hem acostumat a viure els catalans i els futbolers i que evidencien un fet: no, no ho creiem. Potser per simple incapacitat. Els adults assumeixen els cops de la vida, però és que el futbol pertany al món dels nens, un món on els límits salarials, les amortitzacions de fitxatges i els Excels senzillament no existeixen. 

I de la mateixa manera que en aquesta vida no hem vist ploure cap amunt, ni tampoc hem contemplat l’espectacle de les vaques voladores, no imaginem un món on un Messi amb la capacitat motriu suficient per aguantar-se dret no sigui el 10 del nostre equip. Que nosaltres recordem, l’Evangeli no preveia la mort del protagonista als nou anys en un desafortunat accident amb un carro infanticida en un camí de Natzaret. No, no; no sabem bé com anava, però el protagonista culminava el seu destí, que no eren unes rodes de fusta al crani. Perquè no sabem d’Excels, ni de límits salarials, ni d’amortitzacions, ni tampoc estem massa versats en el Nou Testament, però sí que sabem que el Barça vol que Messi segueixi, que la Lliga necessita el jugador i que Messi vol signar un últim i vibrant capítol de la seva bíblica i insuperable història al Camp Nou.

I un estiu més, la incredulitat és l’última frontera de resistència i l’únic homenatge possible al jugador de la nostra vida.