GIRONA FC

Pere Pons, la felicitat d’un fill que s’està fent gran al Girona

El migcampista blanc-i-vermell va arribar al club sent aleví i ara és un dels cinc capitans a Primera

“Hem intentat que sigui una bona persona, amb això en tenim prou. Ens ha vist lluitar per tirar endavant, igual que ho fa qualsevol família, inculcant-li que s’havia d’esforçar per aconseguir el que volia. Si juga al Girona és perquè s’ho ha guanyat i ha sacrificat coses per complir el seu somni”, explica la Consol Riera, la mare de Pere Pons. El migcampista blanc-i-vermell ha viscut una setmana plena d’emocions recordant el sisè aniversari del seu debut amb el Girona, el 12 de setembre del 2012, al minut 59 d’un partit de Copa contra l’Sporting a El Molinón (2-0). “Estava ben nerviós escalfant a la banda. Quan vaig sentir que Rubi em cridava, vaig veure que allò anava de debò. Va ser impactant. Poder debutar amb l’equip que estimes et dona una alegria immensa i va ser la recompensa a molts anys. No parlo només de la meva implicació, l’èxit és de tota la meva gent; els primers, els meus pares”, confessa Pere Pons, parlant d’una data assenyalada en vermell. “Estàvem seguint el partit per la televisió i, quan vam comprovar que estava a punt d’entrar, ens vam aixecar del sofà”, recorda en Pere, el pare de la criatura. “El simple fet d’anar convocat ja ens feia estar contents però veure’l sortir va ser fantàstic. Vam començar a rebre missatges: «El teu fill està jugant amb el Girona», ens deien”, afegeix la mare, emocionada.

El camí s’havia iniciat feia anys. I no ho va fer amb la pilota als peus sinó a les mans. “Va començar jugant a handbol al Bordils perquè hi jugaven tots els nens de la seva classe. Però tenia un amic que jugava a futbol a Celrà, va anar-hi un dia, i se’n va enamorar. Jo no havia vist mai un partit i ara ja n’he perdut el compte; si ho vaig fer, va ser per seguir-lo”, diu el pare, que no oblida els ulls del seu fill després dels primers entrenaments, en categoria aleví, amb el Girona. “S’ho passava pipa entrenant-se, feia una cara d’alegria!” “Quan no es trobava bé i em tocava dir-li que aquell dia es quedava al llit, s’aixecava per anar a l’escola i per poder anar a entrenar-se a la tarda. Qualsevol altre nen hauria faltat a classe; imagina’t quina passió té pel futbol!”, continua la Consol, que sempre el va saber trobar quan el perdia de vista. “Els carrers de Sant Martí Vell han sigut el seu parc d’atraccions. Tot el dia corrent amunt i avall amb la pilota als peus, envoltat dels mateixos amics que ara el veuen jugar a Montilivi”. En Pere ho té present com si fos ahir. “Quan ets petit no penses a arribar a dalt de tot, només vols jugar, passar-t’ho bé i aprofitar cada instant. Soc feliç per la vida que m’ha tocat viure i al Girona li estaré sempre agraït perquè m’ha ensenyat a tenir valors com l’amistat i el compromís”.

El patiment d’una mare

Pere Pons és el jugador de l’actual plantilla que més vegades ha defensat la samarreta gironina: 177. Aquest curs, a més, és un dels cinc capitans. “He passat nits duríssimes pel Girona; recordo que no dormia donant voltes a tots els detalls. Fins i tot em preguntava si jo era el culpable o què havia fet malament perquè l’equip no pugés a Primera. La nostra feina no sempre és agradable i els meus pares ho han viscut amb mi, m’han tractat amb cura quan patia. Fan que tot tingui sentit, són la part més important. M’abraço a ells, em recorden que això només és un joc, aconsegueixen que m’aixequi de les caigudes”, admet el futbolista. “El que li passi al Girona, quan veig el meu fill, és secundari. Patim per ell, volem que li vagi bé. Està exposat constantment i això inclou les crítiques. I com a pares, sentir segons què no agrada”, subratlla la Consol. “Estem molt units, compartim les alegries i les tristeses. En Pere és un noi de casa seva i manté les arrels. Té molt clar que la família és el primer perquè quan l’esport s’acabi nosaltres continuarem al seu costat”, reforça el pare, que recalca: “No es pot descriure la immensa felicitat de veure triomfar un fill”.

De Sant Martí Vell a Montilivi passant per l’Olot. D’emocionar-se per trobar Fontàs quan era petit a sentir timidesa perquè ara són els nens els que s’emocionen amb ell. D’idolatrar jugadors com Tébar i Jandro a jugar al seu costat. De nits d’insomni a plantar-se al balcó de l’Ajuntament i prometre que rebentarien el Barça i el Madrid. “Li vaig recriminar que hagués dit aquella bestiesa [riu]. Allà vaig sentir la plenitud de la felicitat del meu fill, que mostrava el somriure d’aquell noi que corria pels carrers del poble”, diu la mare. “En Pere és tal com se’l veu al camp: valent i amb empenta”, opina el pare. Tots dos presenciaran el partit d’avui contra el Celta (21 h, Gol T) des dels seus seients al gol sud. “Encara pateixo, potser ara més que mai. Sempre estic pendent que no es faci mal, és un patiment de mare. Espero que tingui salut i tot continuï igual que sempre”, demana la Consol. “I que la sort l’acompanyi, que també ajuda”, conclou el Pere.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF