El puig de Vila, allà on batega el cor d’Eivissa

PalmaDalt Vila és el nom popular amb què és coneguda la part alta del nucli històric de la ciutat d’Eivissa, envoltada per les murades bastides durant la segona meitat del segle XVI, que són un esplèndid exemple de fortificació renaixentista amb baluards, set en total (Sant Pere, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Bernat, Santa Tecla, Santa Llúcia i Sant Joan). Declarada, juntament amb la torre i l’absis de la catedral, monument historicoartístic nacional l’any 1942, la murada i Dalt Vila són també Patrimoni de la Humanitat des de 1999. Aquest espai urbà, que és tot emmurallat, abraça uns setanta mil metres quadrats. La renovació i fortificació de la ciutat d’Eivissa, al segle XVI, formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defensar els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l’Imperi Otomà. El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovanni Battista Calvi (Milà, 1525-Perpinyà, 1564), iniciador el 1555 de les obres que continuaria vint anys després Giovan Giacomo Palearo, anomenat Fratin i, posteriorment, Antonio Saura, a la darrera dècada del segle XVI.

El següent recorregut travessa el cor del conjunt històric de la capital eivissenca i ens duu al port. Una iniciativa del diari ARA Balears i de l’Autoritat Portuària de les Illes Balears per transmetre i donar a conèixer el patrimoni secret dels nostres ports. No en detallam horaris, només la longitud del recorregut, desnivell i altura màxima. Es tracta, al cap i a la fi, d’una passejada –que podem fer tots sols o acompanyats– per carrers i places farcits d’històries, llegendes i un immens patrimoni arquitectònic i cultural que requereix temps i calma per transitar-lo sense presses i amb els cinc sentits. El punt d’inici d’aquest itinerari patrimonial el situam als jardins de la plaça de la Reina Sofia, als peus del Portal Nou, accés a Dalt Vila pel vessant interior, l’oposat a la mar.

La ruta

Des de l’esplanada de la plaça de la Reina Sofia ens dirigim cap a les escales del Portal Nou. Començam a respirar l’antigor d’una ciutat mil·lenària que es va anar configurant dalt del turó que governa tota la badia d’Eivissa. Tot just entrar-hi, ens situam sobre el baluard de Sant Pere, que s’estén cap a ponent, a la nostra esquerra. Nosaltres voltam a la dreta, i ens adreçam coster esglaonat amunt cap al baluard de Sant Jaume. Aquest és el punt on s’iniciaren les obres de la murada renaixentista, el gener de 1555. De pujada cap a la plaça de la Catedral, podem contemplar part de la murada medieval (segle X), fruit d’unes excavacions de 1991, de l’antiga Madina Yabisa, que es mantingué operativa durant sis-cents anys.

Mentre ascendim a Dalt Vila per la ronda Calvi, tenim, a la nostra dreta, el puig dels Molins. El vessant nord va ser utilitzat com a necròpolis des del segle VI aC fins al final de l’època romana. L’element més abundant són els hipogeus púnics. Es calcula que a tota la muntanya hi havia unes 3.000 unitats d’enterrament, tan sols 350 de les quals són visibles. A la nostra esquerra, ja es perfila el recinte urbà més antic, amb l’Almudaina/castell i la torre de l’Homenatge. Al cim del puig de Vila s’ubicà inicialment l’acròpolis de la ciutat púnica i romana. Posteriorment, cap al segle VI dC, es va fortificar i es va crear un espai protegit que els andalusins convertiren en centre del poder polític i militar, a partir del segle X.

Un cert aire medieval es respira encara ara per un entorn ampliat i embellit durant el Renaixement. Hem passat els baluards de Sant Jordi i Sant Bernat, i ens aproximam al de Santa Tecla i el Revellí (fortificació separada de la principal per defensar els baluards), als seus peus. Aquest baluard, situat a l’est de la catedral, és el punt més alt de la ciutat i un mirador privilegiat cap a la mar.

El cor de la vila és aquí, a l’antiga plaça de les Tres Corts, dita també plaça de la Torreta en el XIX i ara coneguda com a plaça de la Catedral, oberta entre el castell, la catedral, la pabordia, la universitat –Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera–, la capella del Salvador i la casa de la Cúria, a més de la llotja (espai avui ocupat parcialment pel mirador). Aquest va ser des de l’edat mitjana fins al segle XIX el principal punt de trobada ciutadà i lloc de grans celebracions públiques. La catedral de Santa Maria la Major, és a dir, la Mare de Déu de les Neus, patrona d’Eivissa, va ser bastida inicialment com a església en el segle XIII, després de la conquesta catalana de 1235, sobre l’antiga mesquita de la madina. Va experimentar diferents obres i ampliacions fins al segle XVIII. Amb la constitució de la Diòcesi d’Eivissa, l’any 1782, fins aleshores sufragània de Tarragona, l’església assoliria el rang de Catedral.

A uns dos-cents metres de la plaça de la Catedral tenim la capella de Sant Ciriac. Hi arribam després d’una breu caminada pel carrer Major. Una inscripció sobre una pedra incrustada a la paret ens informa que “per aquest lloc, segons la tradició, entraren les tropes cristianes a la ciutat, el dia 8 d’agost de 1235, festivitat de Sant Ciriac”. Tornam uns metres enrere per sortir del puig de Vila pel carrer de la Portella. Paga la pena aturar-se un moment, davant un bell casal del XVIII, al número 7 del carrer Major. En aquesta casa, hi estigueren sovint durant el seu viatge a Eivissa els escriptors Rafael Alberti i la seva esposa, María Teresa León, l’estiu de 1936. Pertanyia al seu amic Just Tur Puget. “La Vila de viviendas palaciegas, donde vivía mi amigo Justo Tur, en una casa de ajimeces”(Memoria de la melancolía. María Teresa León).

‘L’any del tro’

Pel carrer de la Portella, antic accés de la murada medieval, sortim del puig de Vila i descendim cap a la porta del Mar o de les Taules. Ho feim pels carrerons de Mariano Tur de Montis, de Ponent i de Pere Turs fins a la plaça d’Espanya, a l’altura de l’Ajuntament. Aquí giram a l’esquerra pel carrer del General Balanzat, per davant l’església de Sant Domingo, des d’on accedim al baluard de Santa Llúcia. Just en aquest punt, recordam ‘L’any del tro’. Va ser el 21 de setembre de 1730, quan va caure un llamp damunt el polvorí del baluard de Santa Llúcia i va fer esclatar els 370 quintals de pólvora que hi havia. Hi moriren 15 persones i l’esclafit va ser tan fort que es va sentir a tota l’illa.

Sortim del baluard per on hem entrat, i pel carrer de la Carrossa descendim a la plaça de la Vila. Pel camí, haurem vorejat uns jardins on reposa l’escultura del capellà i historiador eivissenc Isidor Macabich i Llobet (1883-1973). Travessam la plaça d’Armes i pel portal de les Taules (1585) sortim al barri de Marina. A la dreta, tenim el barri de la Penya. Un i altre, establerts extramurs que històricament connecten i relacionen Dalt Vila amb el seu port i la mar.

Continuam tot dret i sortim davant l’església de Sant Telm, de notable tradició marinera. La nostra ruta finalitza a primera línia del port, davant el monument als Corsaris. Obra de l’arquitecte català August Font i Carreras, va ser inaugurat el 1915, tot i que el projecte neix el 1906 per commemorar el primer centenari de la victòria del corsari Antoni Riquer sobre el bergantí anglès Felicity.

@Fita_a_Fita