María Vicente: "Espero que el mal moment que m'ha tocat viure serveixi perquè no torni a passar"

Sobreposar-se a les adversitats no sempre és fàcil. Després d'haver estat víctima d'un greu error arbitral al Campionat d'Espanya d'atletisme, María Vicente (l'Hospitalet de Llobregat, 2001) va tenir una setmana per fer net i tornar a competir als Europeus de Torun. Però la sort tampoc la va acompanyar. L'heptatleta atén l'ARA per recordar com va viure aquells moments.

Al Campionat d'Europa et van anul·lar el primer salt, que et podria haver servit per fer marca personal i potser rècord d'Espanya. Què va passar?

— S'ha de tenir present que hi ha dos jutges: el de taula i el que és al fossat, amb nosaltres. Vaig fer el primer salt vàlid i la jutge va aixecar la bandera blanca. El problema va ser que, mentre saltava, també hi havia una altra prova i l'altre jutge la mirava i no es va adonar que la jutge que era al fossat havia aixecat la bandera blanca, donant per vàlid el meu salt. Llavors, perquè l'atleta que havia de saltar després de mi no comencés, la jutge que era al fossat va aixecar la bandera vermella per aturar-la. I va ser el moment en què la de taula va tornar a mirar cap a la meva prova i, veient la bandera vermella, va esborrar el meu salt sense que ningú en mesurés la distància.

Tu, en aquell moment, no sabies que passava tot això?

— No! Jo esperava el resultat i com que trigava em vaig acostar a la jutge per confirmar que era vàlid. Ella em va dir que sí, que ben aviat sortiria la distància. Va ser el moment en què ens va sentir l'altre jutge i es va quedar amb una cara... "Era vàlid? Doncs ho hem esborrat!", ens va dir. Totes dues ens vam quedar parades.

Coses com aquestes poden passar? No hi ha cap sistema per evitar-ho?

— A vegades, després del salt, hi ha un sistema de vídeo que pot mesurar la distància a posteriori. Però en el meu cas la càmera es movia i no es podia fer servir: si no es veu el salt exacte no val. Així que em vaig quedar amb el nul. Espero que a ningú més li torni a passar. Jo he passat el mal moment, però tant de bo serveixi perquè no li passi a ningú més.

Com vas afrontar després els dos salts següents?

— Van ser horribles perquè mentalment ja no era a la competició. Vaig pensar: "Va, María, tornem a començar". Però no vaig poder. Em vaig enfadar, però vaig intentar no exterioritzar-ho. Va ser una competició molt estranya i espero no tornar a viure res semblant mai més.

Al cap d'una setmana vas anar als Europeus. Creus que estaves preparada? 

— Em notava molt cansada però mentalment estava molt bé. Tenia ganes de competir i volia demostrar de què soc capaç. Però no va ser possible.

Físicament vas notar que no hi arribaves en un bon moment?

— No em vaig notar gaire bé a l'hora de competir. Estava una mica cansada de tantes competicions seguides fins aleshores, però s'ha de competir igual i vaig intentar fer-ho de la millor manera possible. Si hagués estat més bé físicament, estic segura que ho hauria fet millor. Tot i això, estic contenta amb la meva temporada en pista coberta i amb moltes ganes de començar a l'aire lliure.

Els tres nuls van ser un cop dur?

— Em vaig sentir molt malament, sobretot pel meu entrenador. La longitud és la prova que havíem preparat millor. L'objectiu era clar: guanyar la prova. El Campionat d'Espanya va ser un gran disgust tant per a mi com per a ell, però ell mantenia molt la confiança en mi. "Ho farem genial!", em deia. El vaig veure tan feliç, que pensava: "I què li dic jo ara?" Ell va aconseguir a l'últim minut poder venir amb mi a l'Europeu, i a mi em feia molta il·lusió fer un bon paper. Va ser dur no sortir-me'n.

Aquestes situacions t'han generat frustració? Com l'has gestionat?

— Al Campionat d'Espanya no ho vaig gestionar del tot bé. No vaig aconseguir sobreposar-me a la mateixa prova i fer bé els salts següents. Ni allà ni a l'Europeu ho vaig plantejar bé. Vaig fer un nul i vaig pensar: "Encara ho puc salvar". Després en vaig fer un altre i vaig tenir clar que el tercer salt era a tot o res. Em vaig angoixar i vaig tornar a fer nul. Crec que a l'hora de competir no gestiono la frustració tan bé com m'agradaria, però de cara a les competicions següents sí que em veig molt bé en aquest aspecte. Tot el que em passa de dolent ho transformo en positiu i intento lluitar al màxim en el repte següent.

Ara comença la temporada de competicions a l'aire lliure. Canvi d'escenari, canvi de xip? 

— Doncs no m'ho havia plantejat així. Per a mi cada competició és un nou capítol del llibre i intento no pensar en l'anterior.

T'afecta competir sense públic? 

— Al principi, a l'estiu sobretot, va ser complicat. Donem les gràcies de poder competir, amb tot el que està passant al món, tenim molta sort. Som molta gent a la pista, en realitat. Intentem animar-nos entre nosaltres, però no és el mateix. Sabem que hi ha gent rere nostre que ens anima i ens fa costat des de casa, i això és el que ens dona força i ens impulsa a tirar endavant.