Dos centrals per explicar un clàssic

BarcelonaEl Barça va encarrilar ahir part de la seva temporada al Santiago Bernabéu amb la segona victòria contra el Madrid en tres dies (0-1). El futbol sembla capritxós. L’època de la sobreanàlisi i de les estadístiques avançades fa que sigui un punt menys poètic. Sempre hi ha un raonament darrere de la fotografia de les sensacions. El rendiment dels dos grans equips de la Lliga Santander és ara per ara un reflex del moment de les seves plantilles. La falta de gol és tan decisiva com la feblesa en camp propi. Concretar les errades és delicat en els esports col·lectius. Les conclusions són subjectives. El punt d’inici pot salvar els mobles des del terreny individual. Que et generin joc pot ser responsabilitat del mig del camp, però també de la primera pressió que fa l’equip en defensa estàtica. El clàssic de la Lliga va assenyalar pocs noms, però ho va fer de manera clara. Gerard Piqué i Sergio Ramos van copar part del protagonisme, sent les dues cares d’una mateixa moneda. Divertida, per moments la de la millor parella de centrals del món. No va ser-ho al Santiago Bernabéu.

El capità del Reial Madrid va seguir en la seva línia de dubtes i d’accions contundents de les últimes setmanes que l’obligaran a veure des de la graderia els pròxims dos partits de Lliga de Campions i el partit de Lliga contra el Valladolid. Més enllà del desencert, que podria ser circumstancial, contra el Barça va donar símptomes de jugador descontextualitzat. Ramos serà un mal veterà. Intenta fer el mateix futbol de fa uns anys, sent atrevit, trencant la línia defensiva per pujar la pilota i sortir a rebre els davanters. Té actitud, perquè sempre n’ha tingut, però sense un raonament futbolístic. Raphaël Varane no l’acompanya i deixa més espais lliures a pocs metres de Thibaut Courtois. La defensa blanca és una suma de jugadors. L’esquema no s’aguanta i Ramos, amb tendència a buscar el mig del camp, queda assenyalat massa sovint. La seva presa de decisions és cada vegada més discutible. Se sosté des de l’ambició. L’espanyol compensa les mancances tàctiques amb sobreexcitació. Per moments és necessària.

Elements oposats

El Madrid té pocs jugadors de caràcter. El gest de voler treure pit, de sentir-se bloc campió, s’empetiteix sense Marcelo o Lucas Vázquez i pel perfil baix d’esportistes com Vinícius, Modric i Kroos. Ramos és una pluja d’adrenalina. Un excés que el retrata quan comet errades. L’escena de la picabaralla amb Leo Messi abans del descans va definir aquest descontrol. Ramos va deixar anar el braç esquerre en una lluita per la pilota amb l’argentí, esprement les connotacions negatives de l’experiència. “Ha sigut una jugada puntual. No hi ha hagut mala intenció”, va dir Ramos, que sobre la gespa va estar discutint amb Gerard Piqué sobre el perquè del gest. El barceloní raonava sense perdre la postura, limitant-se a la queixa protocol·lària. “Ha sigut una agressió, poca cosa més. Les pulsacions estan elevades, és normal. A mi m’agrada un ambient caldejat”, deia Piqué en zona mixta. Estava per a altres coses. La seva concentració va tornar a ser mil·limètrica. Ha millorat aquest curs en lectura de joc. Sempre intervé en el joc coral, però cada vegada selecciona millor com i quan fer-ho. Només es va equivocar en el tram final, en el moment d’allunyar una pilota de la seva àrea. Va ser una vegada. Piqué va completar el seu millor partit de la temporada. Va estar bé al costat de Lenglet, va fer bones ajudes a Sergi Roberto quan perdia el lloc amb Vinícius i va iniciar les jugades tocant, com sempre. Autoritat, per definició, en el moment de tallar el perill rival. La renúncia a la selecció espanyola el manté fresc, tot i haver disputat tots els minuts a la Lliga amb nota. “Quan defensem, defensem tots. Aquí és tot o res. Si soc professional és per jugar al Bernabéu”, va insistir Piqué.