"Decíamos ayer"

BarcelonaEls cursos escolars i les temporades de futbol són els veritables moments d’inici d’any. Sense menysprear l’1 de gener –s’ha de celebrar tot!– el començament del mes de setembre representa el recomençament de tot. Aquest símbol iniciàtic ha estat una de les moltes víctimes de l’odiós futbol modern. La temporada de futbol comença quan s’hauria d’estar jugant el “Ciutat de Barcelona” en format de quadrangular i quan comença setembre hi ha equips que ja poden estar a nou punts del líder mentre el mercat de fitxatges segueix obert. Tot pegat, un despropòsit.

Per als malalts de futbol que comptem el pas del temps en funció del calendari del nostre equip, enguany tenim una nova oportunitat per reflexionar sobre el pas del temps. Perquè dissabte tornem al Temple. Després de prop d’un any i mig, concretament després de cinc-cents trenta-vuit dies, tornarem a trepitjar el camp de futbol més bonic de la Lliga i a viure els nostres rituals. El cant a cappella de l’himne (“Jo t’estiiiiiimo, Espanyol...”), el record a l’etern capità al minut 21. I, sobretot, el nostre patiment habitual. Un patiment que, en el camp, és inferior que des del sofà de casa perquè viscut en comunitat esmorteix la intensitat.

La frase de Fray Luis de León expressa la voluntat de no insistir en recordar el que ha impedit donar classes a la universitat en el seu cas i anar als camps de futbol en el nostre. Donar continuïtat a allò que vam deixar en suspens. Però ha passat temps, molt temps. I han passat moltes coses. Alguns hem canviat de vida, molts han perdut persones estimades, altres han estat malalts. No podem amagar el cap sota l’ala i fer com si tot tornés a estar allà on era. Però això que la vida no ens permet ens ho podem permetre en el futbol: “decíamos ayer” que érem i som un equip de Primera tot i que les males llengües diuen que vam baixar. Jo no he vist cap equip de Segona al meu camp, reprenem la competició allà on la vam deixar. Això sí: amb més il·lusions que en aquell partit contra l’Atlètic de Madrid (tot i que encara ens quedava alguna esperança) i amb un onze molt millorat. De fet, només repetiran els cinc millor dels que van sortir al camp aquell 1 de març (Diego López, Cabrera, Darder, Embarba i RDT). Els altres sis que preveig per a aquest dissabte (Óscar Gil, Sergi Gómez, Pedrosa, David López, Nico Melamed i Dimata) milloren clarament els sis d’aquell dia (Javi López, Bernardo, Dídac Vilà, Víctor Sánchez, Iturraspe i Wu Lei). No hi ha color. “Decíamos ayer... y diremos mañana”.