El Barça, un tauró afamat que es cruspeix a queixalades el Betis (5-0)

BarcelonaAquells que van fer l’esforç de pujar a Montjuïc, en van baixar eufòrics. Com si haguessin assistir a una revetlla de Sant Joan improvisada a l’estadi, per celebrar el talent de dos Joans. Joãos, en aquest cas. El Barça tornava a l’Olímpic gairebé un mes després de derrotar el Cadis amb els Joãos, Cancelo i Félix, entrant per la porta Olímpica de l’estadi, com feien els guanyadors de les maratons. Quin partit, el seu. El va obrir un i el va tancar l'altre, en una golejada coral d'un equip afamat. Un Barça on Ferran Torres demanar a crits, o queixalades, ser protagonista. Que tremoli l'enemic, doncs. L'equip de Xavi va jugar un dels millors partits des de l'arribada del tècnic vallesà, jugant amb un Betis superat (5-0). El Barça ja ni recordava que també es pot guanyar sense patir. Quina dolça sensació, aquesta.

Li feia falta al Barça, un partit com aquest. Li feia falta a João Felix, després de tants anys trist a Madrid incapaç d’entendre’s amb Simeone. I li feia falta a Lewandowski seguir marcant gols i fer un pas endavant. Li feia falta a Ferran Torres ser titular i marcar. Li feia falta al Barça recordar que no cal tenir Messi per marcar gols de falta directe. Li feia falta a Raphinha marcar, tot i ser suplent, per aixecar el cap. Li feia falta a João Cancelo estrenar-se a casa així, amb caràcter, jugant gairebé d’interior buscant passadissos pel mig i marcant un gol preciós al final. La festa va ser blaugrana. La festa dels dos João, que amb la seva revetlla de Sant Joan particular, van aconseguir fer oblidar que Xavi Hernàndez, com si fos Cruyff, havia decidit deixar a la banqueta a Lamine Yamal, perquè descansi. I perquè no es cregui que tot seran flors i violes.

Era el primer partit després d’aquell frenètic final de mercat de fitxatges. I de moment, l’equip li va donar la raó a la direcció esportiva. Cert, va ser un sol tast d’un calendari que fa pujada, però Cancelo va donar la sensació de portar tota la vida jugant de blaugrana. No va ser només el gol. Va ser la lectura de joc, el caràcter i detalls tècnics, com sotanes o canvis de joc. João Felix en canvi, va començar una mica tímid, però quan va tocar la pilota, va marcar diferències. Es va anar endollant, ben acompanyat. Primer va marcar el primer en un xut gairebé sense angle després d’una recuperació d’Oriol Romeu. I després, també va marcar diferències sense tocar la pilota, quan en una passada vertical de Christensen al cor de l’àrea bètica, va ser prou llest com per deixar-la passar cap a Lewandowski, qui va batre Rui Silva. Tercer gol del polonès, qui va fer un pas endavant acompanyat per Ferran a la dreta Felix per l’esquerra. El gol va reforçar les conviccions del jove portuguès, qui va acabar tenint tant pes en el joc com un Ferran Torres que per fi era titular. Al valencià li va tocar obrir el camp per la dreta, ja que per darrera li venia volant Cancelo, qui s’acostava als migcampistes generant superioritats que van treure de polleguera un Betis desdibuixat.

Va ser un partit gairebé rodó, tot i algunes errades defensives que el Betis no va saber transformar, en part a una gran aturada de Ter Stegen a Willian José just abans del descans. No hi ha partit en que el porter alemany no esdevingui el Sant Patró del barcelonisme, protegint la porta de casa amb les seves mans. Amb un munt de vells coneguts a l’equip, com Bellerin, Bartra, Chadi Riad o el jove català Sergi Altimira, fill d’Aureli Altimira, qui havia estat al cos tècnic de Guardiola i Vilanova, el Betis va trencar-se cada cop que el Barça li donava velocitat al joc. Oriol Romeu aportava l’equilibri, Christensen va ser més agressiu que mai guanyant metres i per un dia, la gent va oblidar-se que es jugava sense el lesionat Pedri. Beneït problema tindrà Xavi quan aquest es recuperi. Com tampoc serà fàcil decidir qui juga ara, cada dia en atac. Si Lamine ja ho feia bé, Ferran i Felix van elevar el nivell.

I per fi, un gol de falta

Es va notar que Xavi havia aprofitat l’aturada de seleccions per donar-li una volta a la idea de com calia jugar amb els dos portuguesos. De Jong i Romeu van estar sempre molt junts, mentre Gavi corria amb més llibertat. Un 4-3-3 que no ho era, ja que en el fons, manava el moviment. D’això es tracta, d’estar sempre en moviment. A la segona part, el Betis, que va tenir la mala sort de perdre el porter Rui Silva per lesió, es va anar fent petit. I Ferran Torres el va castigar marcant el 3-0 amb el primer gol de falta directe al Barça des de....Leo Messi.  

Però la festa no es va acabar. El Barça té fam, bona senyal. Xavi va donar entrada a Raphinha, Gündogan i el nano, Lamine Yamal. I el brasiler va marcar el quart en la primera pilota que va tocar. El darrer, seria cosa de Cancelo, en una jugada individual. Sort en va tenir el Betis de no rebre més gols d’un equip que va divertir-se jugant. Després d’un inici de lliga a mig gas, al Barça li van sortir ales. El Barça del tauró valencià i dels Joãos, dels joves que demanen pas i mica en mica, de l’ordre defensiu. Hi han motius per somiar. Amb prudència, és clar.