ESPÈCIE PROTEGIDA

Sensacions estranyes

No hi estem acostumats. En els últims dies han passat moltes coses poc habituals en la vida d’un perico. Dissabte érem uns quants més que els sospitosos habituals. I tots en harmonia. Insòlit. Fins i tot els crits van ser ecumènics. Una mica de desagradable però futbolístic abans que polític “A por ellos ” combinat amb un compromès i polític abans que futbolístic “ Sí se puede ”. La meva estranyesa comença veient el camp amb tanta gent i amb tanta il·lusió. Tot i que m’agrada guanyar i voldria que l’Espanyol fos campió de tot, quan les coses van de cara i hi ha tanta il·lusió al meu voltant sento com si em robessin el meu Espanyol, un sentiment impúdic en perdre la intimitat de la meva relació amorosa amb el club. La tristesa i les decepcions m’evoquen el nucli del meu sentiment perico. Les alegries -que visc intensament- em generen una certa distància.

Potser per això, tot i que també perquè tenia altres obligacions, no em vaig quedar a celebrar la classificació. Quan he vist les imatges m’he emocionat. Però en el camp les vaig sentir una mica alienes. O potser també, inconscientment, vaig concloure que en moments d’alegria l’Espanyol no em necessita; que em reservo per tancar el llum quan calgui.

La setmana també ha estat estranya. Missatges d’amics culers (que tot i això són bones persones, que diria aquell) felicitant-me. Hi estic tan poc acostumat, que quan la felicitació ha estat en persona m’ha costat reaccionar. Un repàs de notícies de la família o de la feina per descobrir el motiu de la felicitació fins a arribar a la classificació europea. També hem tingut un cert protagonisme als mitjans. I el descobriment per part de molts de la qualitat d’alguna de les nostres figures. També, aquests mai no fallen, la persistència d’alguns en enviar-nos a Segona (no ho haurien de fer: porta mala sort).

Molt sovint s’ha dit que per molt bé que es facin les coses, si la piloteta no entra no hi ha res a fer. Cert. Però que la pilota entri no és una variable independent de com es fan les coses. Tot el contrari: malgrat que la mala sort existeix, l’èxit és, sobretot, conseqüència de fer les coses bé. I aquí tenim un altre motiu d’estranya satisfacció: la via professionalitzadora impulsada per Mr Chen (agraïment etern) comença a donar els seus fruits. Una botiga (de moment, efímera) a Barcelona, unes samarretes boniques i estrenades en el millor moment, una bona política d’abonaments. Podria continuar. I ho faré les properes setmanes. De moment, gaudim de l’estranya sensació de no tenir res a criticar. Progressem adequadament.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF