Pensar en el demà

MadridÉs ben bé que això de les aturades en el món del futbol no se sap mai si t’acabaran beneficiant o perjudicant. Ara fa un any el Madrid tancava el 2017 enfonsat en la misèria perquè el Barça s’havia passejat al Bernabéu, on va guanyar per 0-3 el 23 de desembre, i i l’havia deixat quart, a 14 punts dels blaugranes, que eren líders en solitari. Una setmana abans s’havien proclamat campions del món en el Mundial de Clubs, però el Barça els va demostrar que el títol no tapava les mancances de l’equip. El gener el van començar carregats de dubtes que es van agreujar quan a finals de mes el Leganés els eliminava de la Copa del Rei i s’ho jugaven tot a una carta. Zidane i Cristiano eren molt criticats i el madridisme treia mocadors blancs al Bernabéu. No fa ni un any, d’això.

Però el futbol té molt poca memòria i viu tant del present que l’ordre dels factors altera considerablement el producte. Aquesta temporada el Barça no només els va guanyar, sinó que els en va fer cinc. Però l’any l’han acabat aixecant un títol. És a dir, amb victòria i no amb derrota. I això ha provocat que estiguin amb ànims i molt optimistes, fins al punt que no descarten res, ni la Lliga ni la Champions. A la competició europea els ha tocat l’Ajax i no el temible PSG com l’any passat. I a la Lliga estan a 8 punts del líder, que poden ser només 5 si guanyen el Vila-real. Un miracle tenint en compte que ja han perdut 5 partits.

El Madrid sempre ha sigut resultadista, no enganya a ningú. Si aixequen algun títol, tot haurà valgut la pena. Però el Barça tenia una altra manera d’entendre aquest joc. El camí per aixecar el títol també era important. Més que res perquè prefereixen disfrutar tot l’any que no només fer-ho al mes de maig. I molts culers gaudeixen veient debutar un jove del planter com Riqui Puig, veient Aleñá jugant més minuts, tenint el control del partit i més ocasions que el rival, o veient gols (el Barça ha marcat el doble de gols que el Madrid fins ara aquesta temporada).

Però sembla que els que manen han agafat aquesta manera de fer de Madrid en què tant és com s’arriba al final si s’acaba aixecant una copa. I a mi em sap greu que es perdi tan ràpidament una cultura que ha costat molts anys guanyar-la, i que s’ha demostrat que ha funcionat. Però s’hi ha de creure. I apostar. I saber que potser no donarà resultats a curt termini i que els fruits es recolliran d’aquí uns anys. Però, esclar, ells ja no hi seran. Seria bo que algú comencés a pensar en el demà, perquè cada dia falta menys per arribar-hi.