LLIGA DE CAMPIONS

Giuseppe Meazza o San Siro? L'estadi que divideix Milà en dues parts

L'estadi de Milà suma gairebé un segle de partits, molts cops amb boira

Giuseppe Meazza o San Siro? L'estadi que divideix Milà en dues parts / ARA

Quan arriba la tardor, a Milà hi aterra la boira. El nord d’Itàlia és terra de boira i els aficionats de l’Inter i el Milan s’han fet forts passant fred a les graderies de San Siro, amb partits en què de vegades costava i tot veure què passava al terreny de joc. "Pensava que, sent de Galícia, portaria bé el fred, però la boira era horrible. Dies i dies de boira. Més d’un cop no veia la porteria rival, però el partit es jugava igualment. I amb gent a la graderia", recorda Luis Suárez, campió d’Europa amb l’Inter els anys 60. El 1970, de fet, un Inter-Barça es va haver de suspendre per la boira.

Però Milà és una ciutat vital. I els milanesos sempre treuen pit de tenir l’única ciutat amb dos clubs campions d’Europa. Si La Scala és el seu temple cultural, San Siro és el temple pagà. Un dels grans estadis europeus, on tot jugador somia jugar alguna vegada, malgrat que els últims anys tant l'Inter com el Milan han destacat per fer malament les coses i fer patir els seus fidels aficionats, escampats una mica per tot Itàlia. A San Siro, generacions i generacions de milanesos s’han fet grans plorant, rient i enamorant-se, tal com cantava Roberto Vecchioni a 'Luci a San Siro', un èxit del 1971: "Luci a San Siro di quella sera, che c'è di strano siamo stati tutti là... ricordi il gioco dentro la nebbia? Tu ti nascondi e se ti trovo ti amo là". Vecchioni, per cert, va ser l’autor de la lletra de l'himne del centenari de l’Inter, un himne bastant oblidat. I ben diferent de l'actual, un himne modern que deixa clar com són els aficionats del club: 'Pazza Inter, amala'. És a dir, l’Inter està boig i cal estimar-lo així. Quan guanya ho fa patint contra pronòstic. Quan perd ho fa fent el ridícul. I tot això pot passar amb pocs dies de diferència. L’Inter és un club boig.

A la nit, l'estadi Giuseppe Meazza impressiona, sempre il·luminat, alçant-se solitari enmig de pàrquings i espais oberts grisos. El 1990, abans del Mundial que va viure el partit inaugural a Milà amb un triomf sonat dels camerunesos contra els argentins, es va construir la tercera anella de l’estadi. I des de llavors encara hi toca menys el sol. I entre la falta de llum i la boira, la gespa sempre està malament. Ja ho saben els aficionats, tan patidors. Aficionats, com no, sempre enemistats. El tòpic solia dir que l’afició del Milan era d’esquerres i la de l’Inter de dretes, però el pas de Berlusconi pel Milan va buidar l’estadi de gent d’esquerres. Ara tot està bastant barrejat, però l’escenari no canvia: els dos clubs comparteixen un estadi que sol canviar de nom, segons qui hi juga. San Siro o Giuseppe Meazza? Tots dos són vàlids.

Oficialment, l'estadi on jugarà el Barça es diu Giuseppe Meazza. Així ho va decidir el 1980 el seu propietari, l'Ajuntament de Milà. Anteriorment era conegut com a San Siro, per la barriada on se situa, anomenada així per una petita església que fa anys va ser enderrocada. Però aquell 1980 l'Ajuntament va decidir canviar-li el nom en homenatge a Giuseppe Meazza, probablement el millor jugador nascut mai a Milà. Meazza havia mort el 1979, i com que havia jugat als dos equips de la ciutat, l'Inter i el Milan, les autoritats van pensar que era una decisió adequada. Però s'equivocaven perquè Meazza havia jugat només dos anys al Milan, quan ja era veterà i sortia d'una lesió que l'havia allunyat dels terrenys de joc. En canvi, amb l'Inter la història era diferent. Havia sigut un dels grans de la història del club i sempre se'l va estimar. Així doncs, de manera espontània, els aficionats del 'diavolo', del Milan, van ignorar el nou nom oficial i van decidir mantenir el de sempre: San Siro. El nom que, de fet, havia rebut l'estadi quan va ser construït per iniciativa dels milanistes.

El 1926, el Milan va inaugurar San Siro quan l'Inter jugava a l'Arena Civica, una edificació del segle XIX inspirada en els vells amfiteatres romans que encara avui té diversos usos. Només a Itàlia es pot donar el cas de viure partits de futbol en un estadi construït el 1808, abans del naixement del futbol tal com l'entenem ara. L'Arena havia sigut construïda per l'arquitecte Luigi Canonica el 1808 segons el model dels amfiteatres romans per oferir a la ciutat un espai per a espectacles. Es va inaugurar amb una recreació de les naumàquies, les batalles navals que organitzaven els romans omplint d'aigua els amfiteatres, amb la presència de Napoleó. Després de veure representacions d'òpera amb Verdi o Puccini a la direcció, concerts i fins i tot el circ de Buffalo Bill, al principi del segle XX l'Arena es va obrir a l'esport: ciclisme, atletisme, boxa i futbol, amb l'Inter jugant-hi del 1906 al 1925. Actualment, reformada i amb capacitat per a 10.000 espectadors, hi juga un equip de setena divisió, el Brera FC, i un equip de rugbi. Des del 2002 l'Arena, propietat de l'Ajuntament, porta el nom de Gianni Brera, segurament el millor periodista esportiu de la història d'Itàlia.

El Milan havia anat saltant de camp en camp fins que es va aixecar aquest estadi el 1926 sota la presidència de Piero Pirelli, l'home que va fundar la coneguda empresa de neumàtics del mateix nom. Pirelli va trobar uns terrenys a tocar de l’hipòdrom, al nord-oest de la ciutat, i hi va construir el primer estadi modern de la ciutat. Però el 1935, per iniciativa del govern feixista, l'Ajuntament va obtenir la propietat de l'estadi i, amb diners estatals, el va ampliar l'any següent per arribar a tenir capacitat per a 55.000 espectadors. Finalment, l'Inter es va traslladar a San Siro el 1948.

Els interistes, doncs, van arribar a un estadi que havien construït els seus eterns rivals del Milan, i s'hi van quedar. I, en un gir del destí, l’estadi va acabar batejat amb el nom d’un geni interista. Meazza, nascut el 1910 al barri de Porta Vittoria, va ser batejat com 'il balilla azzurro', en referència a una organització infantil feixista molt coneguda a l'època i es va convertir en un heroi de la Itàlia de Mussolini, perquè amb la selecció italiana de Vittorio Pozzo va guanyar els Mundials del 1934 i el 1938. I, de fet, l’Inter podria acabar quedant-se l’estadi, perquè el Milan té avançat un projecte per construir el seu propi camp. La idea era fer-ho en uns terrenys més cèntrics, on ara hi ha la fira, però de moment el projecte s'ha aturat.

El Barça, doncs, torna a un estadi on ha jugat tant amb l’Inter com amb el Milan. El primer cop va ser el 1959, quan el Barça va entrar al Meazza per la porta gran, perquè hi va jugar dos cops en només dos mesos (setembre i novembre), en dues competicions diferents (Copa d'Europa i Copa de Fires) i contra els dos equips de la ciutat, el Milan i l'Inter, i els va derrotar tots dos: 0-2 amb els 'rossoneri' a la Copa d'Europa, i 2-4 amb els 'neroazzurri' a la Copa de Fires.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF