PEU AL FERRO

Hamilton s’endú la segona ‘maneta’ del dia

Mai oblidaré quan vaig conèixer Fangio. Jo era un adolescent que havia aconseguit una entrevista al seu hotel. Em va obrir la porta de l’habitació un avi que anava amb samarreta imperi i calçotets, i que era molt garrell. Per això li deien ElChueco de Valcarce a aquell bon home que tenia més títols de F1 que ningú. Des d’ahir, Lewis Hamilton ja té els mateixos campionats que l’argentí: cinc. Però les coses ara són diferents. Comparar pilots, dir qui ha sigut el millor de la història, acostuma a ser un encàrrec odiós i impossible. I més si són d’èpoques diferents. Avui, pensar que Hamilton em pugui rebre a la seva habitació és absurd. Entre altres coses perquè difícilment em podria atendre, ja que no acostuma a estar sol. I tampoc crec que faci servir samarretes imperi. Per molta simpatia que ens despertés Fangio -que va signar algunes de les millors gestes a Barcelona-, la capacitat d’anàlisi que puguem fer d’ell com a pilot queda diluïda per la distància en el temps, per bona que sigui l’hemeroteca. I sobretot perquè no el vam veure córrer mai. En canvi, hem crescut amb Hamilton, que el primer any ja va demostrar que era especial, fent-li la guitza a un bicampió com Alonso, el seu company d’equip. I guanyant el primer títol el curs següent.

Descobrir les virtuts d’en Lewis és repetir-se. Fa temps que sabem que és extraordinari, i probablement el més ràpid de l’actual F1. Però també un dels més llestos, com va demostrar ahir amb la paciència de rodar lent per mantenir uns neumàtics que es desfeien. Diumenge Márquez va igualar els cinc Mundials de Mick Doohan en MotoGP. A banda de la seva rapidesa, l’australià era un mestre en l’art de pressionar psicològicament els rivals fins a trinxar-los abans d’engegar la moto. Amb Hamilton passa una mica el mateix. Fa poc va fer unes declaracions en què sol·licitava clemència per Vettel. Demanava comprensió per la seva situació. En el fons, amb aquesta generositat el que feia era posar-li el peu al coll, situar-se en un pla de superioritat respecte a l’alemany i guanyar-lo també en això. Dissabte quan Ricciardo va fer la pole li va faltar temps per abraçar-lo, com si li anés alguna cosa. Amb aquestes coses també es guanyen els títols. Però sobretot demostrant tenir fam cada diumenge, sent un caníbal a cada avançament, un depredador a cada frenada, i no eludint mai el cos a cos a cada revolt. Encara que portis el millor cotxe, que, per cert, és igual que el de Bottas.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF