GIRONA FC

El Girona sobreviu a tot i lliga un triomf d’equip gran a Mestalla (0-1)

Pere Pons i Bounou són els artífexs d’una nit que passarà a la història (0-1)

Qui dubti del Girona que es dediqui a una altra cosa. A Montilivi ningú abaixa el cap. Els ha costat tant arribar a Primera que no seran ells els que s’espantin, per moltes adversitats que tinguin davant. Perquè en tenen, i no pas poques. Ahir, un cop més, van escriure una pàgina gloriosa de la seva breu però preciosa història a Primera guanyant el València (0-1) gràcies a un gol de Pere Pons. El Girona suma set dels últims nou punts, s’enfila a la zona alta de la taula i fa gairebé set mesos que no perd lluny de casa.

Eusebio, l’home de l’etern somriure, no és dels que es queixen. I quan ho fa és amb la boca petita, gairebé demanant perdó malgrat tenir tots els arguments del món per posar el crit al cel. La malastrugança que viu el vestidor del Girona en forma de lesions és inexplicable. Ahir, sense anar més lluny, no hi havia ni Stuani ni Portu, autors de 42 dels 63 gols (el 66%) que els gironins han marcat a l’elit. El principal substitut, Lozano, també s’ho mirava des de casa, fruit de l’expulsió contra el Rayo. Tot i això van guanyar. L’escenari, inèdit, va obligar Eusebio a sortir amb Roberts, que s’estrenava com a titular, i Doumbia, qui més exigència té a causa de la seva cotització. L’ivorià, encara lluny d’enamorar, ensenya un millor to físic a mesura que acumula minuts. Però amb això no n’hi ha prou.

Tot plegat fa que el Girona es rebel·li. Perquè els inconvenients, lluny de fer-lo dèbil, el fan més fort. Ha sabut revertir la situació trobant solucions inesperades que s’han acabat convertint en virtuts. Com l’aposta estiuenca per Pedro Porro. L’extremeny no només no s’arronsa sinó que tira del carro com si fes 10 anys que juga a Primera. A Mestalla tenia al davant Guedes i Gaya, i els va controlar amb habilitat. Menys productiu que de costum en tasques ofensives -fins que va jugar més avançat- perquè ja tenia prou feina al darrere, ha aprofitat la seva oportunitat. També brilla Planas, a qui el cos no li ha permès tenir una continuïtat que necessitarà ara que no hi són Mojica i Aday. Absències com les de Juanpe, Douglas Luiz i Àlex Granell -suplent d’inici- van ser ben cobertes per Muniesa, Aleix García i Pere Pons, la feina del qual no està prou pagada. El de Sant Martí Vell va tornar a fer un exercici de solidaritat immens, apagant els mil incendis que va haver de suportar un Girona que va patir quan el València es va despertar. Per si no n’hi havia prou, Pons va marcar el seu primer gol a Primera. Llarga vida.

Immens Bounou

Els blanc-i-vermells gairebé no van poder treure el cap en atac. Negats en el joc associatiu, el poc perill va passar pel desequilibri de Roberts, que es va barallar contra el món i es va posar la medalla en la jugada del gol. L’únic xut amb cara i ulls de la primera meitat va anar a càrrec d’Aleix García, i va acabar a la graderia. Així era difícil imposar-se, malgrat els nervis d’un València que encara no ha guanyat a Mestalla i al qual la seva afició recriminava i animava al mateix temps. El VAR, passada la mitja hora, va anul·lar correctament un gol de Kondogbia perquè la pilota havia sortit fora en la centrada prèvia de Gayá. Allà va començar el setge a Bounou, que va recordar el seu potencial traient una mà espectacular a un cop de cap de Rodrigo i evitant, amb l’ajuda del travesser, una doble ocasió de Guedes i Santi Mina.

Pere Pons va marcar només sortir dels vestidors, aprofitant un rebuig de Neto a xut de Roberts. El gol va portar el seu nom, però l’èxit era de tots. Començant per Bounou, que va fer vuit aturades i continuava amargant la nit a Rodrigo i també a Guedes, ja en l’afegit. El València ho intentava però el Girona es va multiplicar, brillant en la concentració, sent efectiu en l’execució i aturant el temps quan necessitava un respir. Era un exercici de supervivència i ningú sobreviu millor que aquest Girona.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF