MUNDIAL 2018

França recupera la ‘grandeur’

L’equip de Deschamps goleja una Croàcia que va ser millor durant bona part de la final (4-2)

Deschamps, mantejat / FIRMA FOTO

El 1998, més d’un milió de persones van ballar fins ben entrada la nit pel centre de París celebrant que per primer cop França havia guanyat el Mundial gràcies a dos gols d’un fill d’algerians, Zinedine Zidane. Aquell mateix any naixia Kylian Mbappé. Vint anys entre la primera i la segona estrella cosida a la samarreta de la selecció francesa i vint anys en què milions de francesos esperaven reviure la sensació de saber que per sobre teu només hi ha el cel. Si el 1998 el Brasil va rebre tres gols, el 2018 Croàcia, l’heroi romàntic del Mundial que marxa a casa sense final feliç, en va rebre quatre en dues finals similars, amb una França sòlida que dosificava talent però guanyava. I dues finals amb un fil conductor: Didier Deschamps, jugador el 1998 i entrenador en aquest Mundial en què s’ha convertit en el tercer home que guanya la Copa del món com a futbolista i com a tècnic, després del brasiler Mario Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer.

França recupera la grandeur després de veure com l’última Eurocopa s’escapava a la final a casa seva, a París, fa dos anys, gràcies a un tècnic, Deschamps, que ha sacrificat bona part del talent dels seus homes per prioritzar l’ordre, l’equilibri i, per sobre de tot, els resultats. A la final de Moscou, Croàcia, durant bona part del partit, va ser millor. Alegre i descarada, tal com juguen aquells que saben que tenen una oportunitat per ser eterns. Però els balcànics van ser una nova víctima del savoir faire d’una França que mai ha jugat pensant a recollir els elogis dels altres. Ha jugat per guanyar, per fer enveja, per sentir-se superior tot fent bromes, als sopars, sobre tots aquells que intenten treure mèrits al seu joc. La Copa del Món és seva, la glòria també. I tot gràcies a una generació privilegiada en què Deschamps ha convençut homes com Griezmann, Mbappé o Pogba perquè també se sacrifiquessin quan tocava, cedint la pilota al rival, tapant espais i sortint ràpids a la contra. França no va ser millor que Croàcia durant bona part de la final. Va jugar amb foc, ja que la grapa croata va esquerdar la defensa francesa en un primer temps en què Rakitic, amb l’ajuda d’un Modric menys protagonista, Perisici i Rebic, va robar pilotes a la frontal, va obrir el camp, i va bombardejar un i altre cop el cor de l’àrea francesa, on Varane i Umtiti, com si fossin germans de sang, s’abraçaven traient pilotes com podien.

Però França va colpejar a la primera ocasió que va tenir. Falta lateral picada per Griezmann i Mandzukic, intentant treure la pilota, es va marcar en pròpia porta. Croàcia, però, encara se sentia forta i ràpidament Perisic va empatar després d’una jugada en què França no va saber treure la pilota durant més de 20 segons dins de la seva àrea. No era una França imperial, aquesta. No feia por i, en canvi, suava cada cop que els balcànics s’acostaven. Però abans del descans, unes mans de Perisic dins de l’àrea van ser considerades penal per l’argentí Pitana, primer àrbitre que utilitzava el VAR en una final. Antoine Griezmann, amb calma, va batre Subasic. I Croàcia, malgrat ser millor que el seu rival, quedava condemnada a buscar una quarta remuntada consecutiva.

I l’equip de Dalic ho va intentar, però amb les cames cansades i cedint espais, Mbappé, Griezmann i Pogba van fer festa grossa. Primer Pogba i després Mbappé, amb aquella rialla de nen petit que converteix el rival en una joguina, van deixar França a un pas de l’Olimp en un tres i no res. L’única errada de Lloris en tot el Mundial, quan es va deixar pispar la pilota permetent a Mandzukic fer el 4-2, no va servir de res. Croàcia ja havia gastat les seves vides. I França, per si de cas, va acabar la final defensant un triomf que els permet regnar. Mig món critica un equip dur i ordenat quan juga, però alegre quan fa festa. Amb ritme africà, com la meitat dels jugadors. I grandesa francesa.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF