AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Demagògia amb Riqui Puig?

El Barça sortirà amb l’equip de gala avui contra el United. Aquest cop sense experiments, girant full ja de les fogonades de Riqui Puig contra l’Osca. A la mateixa hora, a Torí, l’Ajax intentarà emular la gesta contra el Madrid dinamitant la solidesa del Juventus. A l’eix de la defensa holandesa hi serà Matthijs de Ligt, un dels centrals cridats a manar a Europa durant els pròxims 10 anys.

De Ligt i Riqui Puig. Dos jugadors diametralment oposats. Dues realitats modelades a ritmes diferents. Dos futbolistes de 19 anys separats només per un dia: el català va néixer l’endemà de De Ligt, el 13 d’agost del 1999. Un ja ha jugat 16 partits a la Champions i més de 70 a l’Eredivise, mentre que sobre l’altre encara discutim què s’ha de fer amb ell el curs que ve: si posar-lo al primer equip, deixar-lo al filial o buscar-li una cessió –que ell ha descartat–. No serem demagogs: és molt més fàcil tenir oportunitats en un club sense la pressió del Barça, com és l’Ajax, que trobar un lloc al Camp Nou. Però potser hi ha un terme mitjà entre una cosa i l’altra. Sovint a Can Barça s’ha posat d’exemple els casos d’Iniesta i Xavi per demanar paciència. Aquella famosa frase que Xavi fins als 28 anys no era ningú. I que Iniesta va empassar-se tres anys com a suplent –incloent-hi la final de París– abans de ser indiscutible. Certament, cal mesurar molt bé els passos amb els joves per no cremar-los, però l’excés de protecció també pot acabar sent demolidor. En això direcció esportiva i entrenador han d’anar de bracet, i lamentablement no sempre ha sigut així (mirada de present versus mirada de futur). Hem vist com s’han truncant carreres prometedores perquè els tècnics es refiaven més de jugadors experimentats que no pas dels joves. Fins i tot, reclamant futbolistes al mercat d’hivern que després han sigut residuals: Murillo i Boateng, per exemple, que sense ser els noms que va demanar Valverde es van preferir abans de donar minuts a algú del filial.

Entenc que el Barça no s’ha de precipitar amb Riqui Puig. El seu pare ja ho va demanar en una entrevista a RAC1 al desembre, un discurs coherent que demostra quin entorn té el futbolista, que li recorda que ha de “tocar de peus a terra”. Però no confonguem la necessitat de no anar massa ràpid amb la sobreprotecció. Riqui Puig ja no és un adolescent.

L’any que ve hauria de partir com el sisè migcampista. I Carles Aleñá, com el cinquè. Això els donaria minuts per créixer i, si colpegen la porta amb força i Valverde és valent, podran tirar per terra el maleït 'statu quo'. I perquè Riqui sigui el sisè, queda clar que sobren peces. Amb De Jong, Artur i Busquets com a indiscutibles, només queda lloc per a una quarta peça.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF