MOTOR - MUNDIAL DE MOTOGP

Deixar l’estil de banda per guanyar com els campions

El triomf de Márquez a l’Argentina, el més ampli en sec del de Cervera a MotoGP

La clau va ser el ritme. El ritme amb què Marc Márquez va arrencar al Gran Premi de l’Argentina i amb què el va acabar. El pilot de Cervera, que sempre assegura que li agraden les curses en grup, va fer avançaments, va buscar els forats i va passar-s’ho bé dalt de la moto: a l’Argentina va decidir ser, per un dia, infidel al seu estil. Sabia que tenia ritme, ho havia demostrat durant totes les sessions d’entrenaments lliures i també als oficials (havia dominat cinc de les sis sessions), i a la cursa no va tenir rival. Va sortir, va posar el “mode creuer”, com va dir, i va perdre de vista la resta de rivals. En una volta, un segon d’avantatge, i ja s’escapava de 12 segons dels perseguidors quan va decidir passar a controlar la cursa, sense prendre més riscos dels necessaris. “No és el meu estil, però després del que va passar l’any passat tenia ganes de fer una cursa així. Va passar el que va passar i volia demostrar el meu ritme”, va assegurar després de baixar de la moto. Márquez va marcar la pole i la volta ràpida, i va ser líder des que es van apagar els semàfors fins al final. Va aconseguir el que es coneix com un Grand Chelem: el de Cervera, de fet, tan sols n’ha aconseguit cinc des que va debutar a MotoGP; tres a Austin (2014, 2016 i 2018), un a Jerez (2014) i el de diumenge a l’Argentina. “Pocs dies a l’any et trobes amb aquestes sensacions dalt de la moto. Calia aprofitar-ho, ha sigut perfecte”, reconeixia.

La manera més dolça de marcar el ritme

La victòria es va començar a coure molt abans de la sortida, al box, amb el seu equip, llegint els temps de les sessions d’entrenaments. “Els papers deien que era qui tenia més ritme. He intentat marcar les diferències en les set primeres voltes i, després, mantenir l’avantatge”, explicava el català. Com si fos un rellotge, clavava volta a volta un 1:39. Al final, els 12 segons d’avantatge es van reduir a 9.816, que, si bé no és la distància més gran amb què Márquez ha guanyat una cursa (a Brno el 2017 va acabar primer amb 12.438 respecte a Pedrosa), sí que és la més gran que ha aconseguit el de Cervera en una cursa en sec: tant a Brno fa dos anys com a Sachsenring en fa tres, en què va acabar a 9.857 de Crutchlow, la pluja va marcar les curses. Lluny també queden els més de 37 segons d’avantatge amb què Dani Pedrosa va guanyar a Xest el 2012 sobre Nakasuga, també sota la pluja, després de la caiguda de Lorenzo. “Com que hem guanyat per deu segons, sembla que som en un altre món, però no, la distància és només de quatre punts respecte a Dovizioso”, afegia Márquez.

Una encaixada de mans

Just abans del podi es va veure segurament una de les imatges de l’any: Valentino Rossi, que va acabar segon, va encaixar la mà amb Márquez, un gest que no es veia des de feia un any, quan el de Cervera, precisament a Termas de Río Hondo, va tocar l’italià i el va fer caure, cosa que va comportar l’inici d’un terratrèmol. Diumenge, ja al podi, els dos campions van fer xocar les ampolles de xampany, però sense dirigir-se la paraula.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF