Publicitat
Publicitat

Barça

Un Barça en descomposició surt escaldat de Madrid

L’equip blanc es passeja per guanyar la Supercopa contra un Barça sense ànima que va provar al Bernabéu sense sort un nou dibuix tàctic (2-0)

En pocs anys el Barça ha passat de ser aquell equip capaç de visitar el Bernabéu i fer obres d’art, a entrar al terreny de joc del Madrid amb la mateixa mentalitat que un xai camí de l’escorxador. L’equip blaugrana va fer passar vergonya als seus aficionats, una sensació que el barcelonisme feia una dècada que no vivia, en un partit de tornada de la Supercopa que va servir per certificar les sensacions de l’anada. En lloc d’aturar l’hemorràgia, el Barça es va convertir en una joguina en mans d’un Madrid tan jove i descarat que no va desaprofitar l’oportunitat per fer festa grossa.

Havia de ser una nit per sortir del Bernabéu a la una de la matinada amb el cap alt, però la derrota va evidenciar que la pau s’ha esmicolat dins d’un club on la fractura entre el vestidor i els despatxos és més forta que mai. La desorientació del club en el mercat de fitxatges ha acabat per molestar una plantilla que demana reforços per canviar una dinàmica que amenaça d’esclatar, si els resultats no arriben aviat, en mans d’una directiva disposada a gastar el que sigui per poder portar Dembélé i Coutinho. Uns fitxatges que ofereixin a Ernesto Valverde eines per renovar un Barça que, després de tants anys de glòria, no es pot permetre el luxe d’acomiadar alguns jugadors històrics fent-los tenir les sensacions que van viure els futbolistes que miraven a la llotja on els mirava Joan Gaspart. En tres mesos tot ha esclatat. La marxa de Neymar i l’evolució d’un Madrid en creixement han acabat per trencar un vestidor que el barcelonisme havia intentat renovar amb uns fitxatges, aquests dos últims anys, que no li han permès evolucionar. Tot el contrari.

I això malgrat que Valverde va fer el que havia de fer, és a dir, ser valent, tocar coses, buscar solucions. L’escenari, però, era el pitjor: contra un Madrid envalentit, amb ganes de sang i amb els jugadors dubtant de tot. Sense el lesionat Iniesta, Valverde va apostar per una defensa amb tres centrals que no va rutllar: Piqué, que va retirar-se a la segona part per molèsties al pubis; un Umtiti tan lent que semblava un veterà, i Mascherano, que és un veterà i va jugar com un exfutbolista. Un naufragi defensiu, provocat per la intensitat d’un Madrid que sense Cristiano ni Bale sembla que juga millor. I un naufragi que va començar al mig del camp, on Busquets es va fer un tip de perdre pilotes, sense connectar en cap moment amb Rakitic i André Gomes, dos futbolistes que gairebé mai van entendre quin era el seu rol. Alba i Sergi Roberto, fent de laterals llargs, van ser dels pocs a salvar-se d’un naufragi que va deixar sols en atac Suárez i Messi.

El futbol sempre ha sigut un joc d’equip. I l’equip que feia bandera d’aquesta norma era el Barça. Al Bernabéu l’equip de Valverde no va saber entendre’s com a col·lectiu i es va perdre en lluites individuals. Es va perdre Suárez, més pendent de protestar-ho tot, l’alegria de Messi, que ja feia ulls tristos abans de tocar la pilota per primer cop. Uns ulls tristos, bàsicament, perquè el Madrid va marcar el primer gol ja als quatre minuts de joc gràcies a un xut llunyà de Marco Asensio que va convertir Ter Stegen en una estàtua de sal. El jove mallorquí havia vist com Zidane li cosia els galons a l’uniforme donant-li la titularitat, tant a ell com a Lucas Vázquez, apostant per un equip que va ballar al ritme de Modric. El Madrid va sortir al terreny de joc disposat a fer mal al Barça, a venjar-se de tantes humiliacions, a cobrar-se factures. I ho va aconseguir en part, ja que el global de l’eliminatòria és humiliant. Però les sensacions van ser encara pitjors. Al descans, el Madrid guanyava per 2-0 gràcies a un preciós gol de Benzema, però era un resultat curt, per les ocasions creades pels deixebles de Zidane. El francès va guanyar la partida a Valverde, però els jugadors del Barça van jugar sense fe, arribant tard sempre.

El Madrid, però, va tenir pietat a la segona part, calmant una mica el partit. Entre els crits i els càntics burletes d’un Bernabéu que, a diferència del Camp Nou fa uns dies, sí que va animar sense cedir més cadires de les que toquen als turistes, l’equip blanc va anar passant-se la pilota amb calma, com juguen els equips que se senten molt superiors i saben que ja han fet tota la feina a la primera part. La lesió de Piqué va obligar Valverde a remoure l’equip, fent debutar un Semedo interessant en les seves curses ofensives i permetent a Sergi Roberto jugar pel centre, donant criteri a un Barça que va desaprofitar tres ocasions molt clares per marcar i maquillar una mica el marcador.

A un quart del final, Zidane feia debutar Theo i Ceballos. Per recordar a tothom que de gent jove en tenen molta. Valverde va treure del camp una ombra que portava el nom d’André Gomes a la samarreta i va apostar per Deulofeu, que va unir-se a Semedo i Sergi Roberto liderant una reacció que va arribar tard. Si la Supercopa es va convertir en una tortura, els últims 15 minuts van acabar de mortificar el barcelonisme, veient com Roberto donava un nou aire a l’equip en una posició on li costa molt jugar. En una posició on cal cuinar el que el Barça ha perdut: el joc i l’alegria. A pocs dies de l’inici de la Lliga, el Barça ha perdut el nord.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF